Butlletí 75 "JOCS QUAN NO SÓN TAN PETITS"
BENEFICIS DEL JOC - Mònica López Ferrado
1 Desperta la curiositat, el motor de l'aprenentatge. Qui no és curiós no aprèn.
2 Permet relacionar la satisfacció i el fet de passar-s'ho bé amb l'acceptació de reptes i relacions socials.
3 Implica acceptar reptes i, per tant, fomenta l'instint de superació.
4 Contribueix a crear confiança en un mateix, a l'autoconeixement i a millorar l'autoestima.
5 Quan es juga cal prendre decisions. És una manera natural, delimitada i protegida d'assajar la futura vida adulta.
6 Crea defenses contra la frustració. No sempre es guanya i cal aprendre a acceptar les derrotes.
7 Ajuda a acceptar les pautes de convivència i a interioritzar-les.
8 Permet als infants expressar i treure enfora sentiments que els preocupen i els poden neguitejar.
9 Socialitza. Cal escoltar els altres, expressar-se, compartir i negociar davant els conflictes.
10 Desenvolupa el llenguatge. Mentre juguen, els nens xerren molt, fins i tot quan estan sols. Així enriqueixen el vocabulari i aprenen a posar paraules a les imatges.
Bones condicions de joc. Com aconseguir-les
1 Interessar-nos per les seves aficions i compartir-les amb ells.
2 Acompanyar el joc.
3 Crear un clima càlid i tendre.
4 Afavorir el sentiment de confiança.
5 Reconèixer i apreciar els sentiments que s'expressen en el joc.
6 Ajudar-los a fer més reals les seves fantasies.
7 Permetre les joguines fortuïtes, estimular les joguines inventades i seleccionar les que
comprem.
8 Tenir cura de la salut i el manteniment de les joguines: ordenar-les, cuidar-les, netejar-les.
9 Dedicar-los temps. Buscar complicitats.
10 Facilitar espais i temps per jugar, companys amb qui fer-ho, joguines segures amb les quals jugar.
2 Acompanyar el joc.
4 Afavorir el sentiment de confiança.
5 Reconèixer i apreciar els sentiments que s'expressen en el joc.
6 Ajudar-los a fer més reals les seves fantasies.
7 Permetre les joguines fortuïtes, estimular les joguines inventades i seleccionar les que
comprem.
8 Tenir cura de la salut i el manteniment de les joguines: ordenar-les, cuidar-les, netejar-les.
9 Dedicar-los temps. Buscar complicitats.
10 Facilitar espais i temps per jugar, companys amb qui fer-ho, joguines segures amb les quals jugar.
WEBS:
Els jocs i les joguines
Entrevista a Imma Marín
VIDEOS:
Butlletí 74 "ESCOLTEM-NOS"
Es fa palès, que per que hi hagi un bon diàleg s´ha de saber escoltar i, com sempre, no oblidar que hem de dedicar-hi temps. Es important l´actitud de pensar que nosaltres, els pares, no sempre tenim tota la raó i que escoltant aprendrem i coneixerem amb profunditat els nostres fills, que no ens obriran el seu cor si som dogmàtics, rígids i poc flexibles. Ja es veu que, per que hi hagi bona comunicació, és molt important anar amb la senzillesa de qui vol ajudar, mai imposar.
Podem caure en un defecte de pensar que ja sabem que ens diran. Saber ja la resposta perquè creiem que el nostre fill és d´una determinada manera i no donar possibilitats al nostre fill o filla d´expressar-se àmpliament i totalment. Si no els deixem explicar-se del tot no donem oportunitat de millorar, ja que ens mancarà la informació completa i no sabrem que fer per aconsellar.
Enumerarem algunes qualitats convenients per arribar a establir un bon diàleg, donant per descomptat, que la primera de totes serà respondre a totes les preguntes que ens facin.
1. No interrompre i tenir molta paciència; això val per totes les edats, des del fill o filla petit que quasi no sap parlar, però ens vol demanar quelcom, fins l´adolescent que ens vol explicar un problema o una alegria i ho fa d´una forma acalorada. Per exemple, ens estan explicant una cosa i nosaltres ens preocupem de la forma gramatical que estan emprant, més que del contingut i dels sentiments del fill; malament faríem si corregíssim la gramàtica a mitja explicació perquè potser ´´tallaríem´´ l´espontaneïtat.
2. Mirar els ulls del nostre fill i aprovar afirmativament amb el gest per animar i demostrar que ens interessa el que ens diu; amb la mirada dels pares es pot demostrar interès i afecte i descobrir, en la dels fills, tot el seu estat d´ànim.
3. Saber preguntar. Convé fer una pregunta de manera positiva per assegurar-nos de que ens assabentem i entenem el que ens diuen; també serveix preguntar per captar el nivell que tenen d´enteniment del tema que sigui, i per tant, avançar informacions sobre sexualitat, diversions, addicions, etc..., aprofitant moments d´oci i tranquil•litat per tenir aquestes converses i donar criteri.
4. No mirar el rellotge. Per als fills és molt important que demostrem un real interès per les seves coses; tenim bons moments per comunicar-nos si els sabem aprofitar encara que l´experiència ens digui, que el ´´moment´´ del fill potser no coincideix amb el nostre. Aquí sí que hi ha la prova d´amor real: deixar les coses pròpies pel bé del fill, que ens necessita. Escriu André Frossard aquesta frase que ens pot fer reflexionar: ´´Mirem per la finestra el bullit del carrer i ens oblidem d´algú que està al nostre costat i necessita la nostra companyia´´.
L´autèntica comunicació es fonamenta en coses petites d´esforç personal: no mirar un programa de televisió, saber ´´abaixar´´ el diari, no fer una sortida de nit per estar amb els fills... De cara al futur són més rendibles aquestes renúncies perquè sempre els nostres fills ens diguin la veritat amb claredat i a la família es visqui el clima de confiança adient, que produeix serenitat; mai s´ha d´acabar la paciència i la il•lusió per saber escoltar.
Victoria Cardona Romeu
Professora i educadora familiar
LLIBRES:- Com hem de parlar perquè els fills escoltin i escoltar perquè els fills parlin. ADELE FABER; ELAINE MAZLISH. Editorial MEDICI, 2013 ISBN 9788497991278
Butlletí 73 "DRETS I DEURES"
ELS DRETS DELS INFANTS
Primera edició, juliol del 2009 [edició núm. 340]. Col·lecció: Els quaderns del Parlament
T’has adonat que sempre hi ha gent que t’envolta? Tot i que potser de vegades et sembli que no, sempre hi ha algú que et cuida, sovint algú t’ajuda amb els deures de l’escola, a la classe sempre estàs amb els companys i companyes, gairebé sempre que fas alguna cosa per divertir-te la fas amb algú altre... A més de la gent que més coneixes, t’has fixat en la quantitat de gent que viu al teu barri, a la teva ciutat, al teu país, al món? Quan vas al metge o a l’escola, quan jugues al pati, quan visites un museu... sempre hi ha persones pertot arreu. Amb tota aquesta gent compartim coses. Tenim el deure de compartir, de pensar en els altres, i tenim el dret que la gent que ens envolta pensi en nosaltres i ens faciliti la vida. Cal tenir en compte tothom, i cal tenir pensat com fer-ho i també com tenir els recursos necessaris perquè això ens permeti viure a tots millor. Per això les institucions, sovint per mitjà de les lleis, fan propòsits, creen regles i organitzen els mitjans per a aconseguir-ho. La Declaració dels drets dels infants és un text que intenta que els nens i les nenes estiguin sempre acompanyats de la gent que els estima, que puguin aprendre a compartir i que hi hagi persones que sempre pensin en ells. Explica que els infants teniu uns drets que les persones grans, les lleis i les institucions hem de garantir que s’acompleixin.
Saps què són els drets i els deures? Un dret és allò que els altres han de respectar de tu. Un deure és allò que has de fer obligatòriament. Per a tenir drets, la gent que ens envolta ens els ha de donar i nosaltres, a canvi, tenim l’obligació de comportar-nos d’una manera determinada: d’això se’n diu tenir deures. Per exemple: tens el dret de tenir una escola on anar per a aprendre moltes coses. Alhora, tens el deure d’anar-hi. Si no hi vas, no pots demanar tenir una escola on anar, ni que sigui molt bona, ni que tothom hi compleixi les seves obligacions, etc. Ara que ja saps que vivim amb persones que ens han de facilitar els nostres drets i amb qui tenim certs deures, t’expliquem el contingut d’un text que es diu Els drets dels infants. 4
Aquest text té deu principis o idees:
1. La primera idea és que, encara que ja veus que tots els nens i nenes sou diferents tots sou iguals pel que fa als drets que teniu. No hi ha d’haver cap nen ni nena al món sense totes les necessitats cobertes, i els adults han de fer els possibles perquè sigui així.
2. La segona idea és que tots els nens i nenes teniu dret a ser cuidats i a tenir tot el que cal per a poder créixer bé: els grans us han d’alimentar bé, us han de dur al metge si cal, us han d’ajudar a conèixer el món en què vivim. Vosaltres, teniu el deure d’estimar i tractar bé els adults que us envolten i tenen cura de vosaltres.
3. Tots els nens i nenes tenen dret a tenir un nom i a ser d’un lloc, és a dir, a tenir una nacionalitat. Tens el deure, doncs, d’estimar el lloc d’on ets.
4. Per a créixer bé, has de néixer bé. Per tant, tots els nens i nenes del món tenen dret que els ajudin a néixer en les millors condicions i a tenir menjar, un lloc on viure, esbarjo i atencions des del naixement. Tu tens el deure de menjar, de divertir-te i de cuidar casa teva.
5. Si algun nen o nena té algun problema, té dret a rebre ajuda i atenció especial per a poder-lo superar. Perquè sigui possible ajudar-te, tens el deure de dir què et passa, encara que et sembli que no ho has de dir.
6. Tots els nens i nenes teniu dret a ser estimats. Per això tens dret a una família. De famílies n’hi ha moltes i el més important és que la gent que la forma t’estimi. També tens el deure d’estimar les persones de la teva família.
7. Tens el dret d’aprendre moltes coses. Per això cal que tothom faci els possibles per facilitar que tots els nens i nenes aneu a l’escola, i si alguna família no pot pagar-la, no ho hagi de fer. A l’escola, tens dret a sentir-te bé i a divertir-te alhora que aprens. I també tens el deure de voler aprendre, d’anar a l’escola cada dia, i de posar atenció i fer cas a classe.
8. Ja saps que de vegades hi ha situacions en què cal protegir les persones que tenen més dificultats, que cal donar socors: si algun cop vius una situació d’aquesta mena, tens dret que et protegeixin entre els primers i tens també el deure d’ajudar les persones més febles. Per exemple, si ets en un lloc on es produeix una alarma de perill, algú t’acompanyarà a sortir-ne de la manera més segura possible, i ho farà tenint en compte que necessites una ajuda especial perquè ets infant. Però si, a més, hi ha persones amb més dificultats que tu —perquè són molt grans, perquè no poden caminar, perquè no
hi poden veure...—, també les ajudaran de manera especial i tu tindràs el deure de facilitar les coses tant com calgui perquè rebin atenció.
9. Tens dret a no treballar fins que siguis gran i tens dret que ningú no et faci mal. Si algú ho fa, has de dir-ho i rebràs l’ajuda necessària per a resoldre-ho.
10. Tens dret que, siguis d’on siguis, visquis on visquis, siguis com siguis, ningú no et deixi de banda, ningú no et prengui els drets ni et faci sentir malament per cap d’aquests motius. Tu, alhora, tens el deure de no deixar ningú de banda, de no fer sentir malament cap nen o nena per ser com és ni per haver nascut allà on hagi nascut.
LLIBRES:
- CURY, AUGUSTO, Hijos brillantes, alumnos fascinantes. España. Grupo Planeta 2010
- CURY, AUGUSTO, Padres brillantes, maestros fascinantes. España. Grupo Planeta 2012
VIDEOS:
- Per als que tinguin ganes d’escoltar un debat conduït sobre els drets i deures dels estudiants.
T’has adonat que sempre hi ha gent que t’envolta? Tot i que potser de vegades et sembli que no, sempre hi ha algú que et cuida, sovint algú t’ajuda amb els deures de l’escola, a la classe sempre estàs amb els companys i companyes, gairebé sempre que fas alguna cosa per divertir-te la fas amb algú altre... A més de la gent que més coneixes, t’has fixat en la quantitat de gent que viu al teu barri, a la teva ciutat, al teu país, al món? Quan vas al metge o a l’escola, quan jugues al pati, quan visites un museu... sempre hi ha persones pertot arreu. Amb tota aquesta gent compartim coses. Tenim el deure de compartir, de pensar en els altres, i tenim el dret que la gent que ens envolta pensi en nosaltres i ens faciliti la vida. Cal tenir en compte tothom, i cal tenir pensat com fer-ho i també com tenir els recursos necessaris perquè això ens permeti viure a tots millor. Per això les institucions, sovint per mitjà de les lleis, fan propòsits, creen regles i organitzen els mitjans per a aconseguir-ho. La Declaració dels drets dels infants és un text que intenta que els nens i les nenes estiguin sempre acompanyats de la gent que els estima, que puguin aprendre a compartir i que hi hagi persones que sempre pensin en ells. Explica que els infants teniu uns drets que les persones grans, les lleis i les institucions hem de garantir que s’acompleixin.
Butlletí 72: "ELS INFANTS I EL TEMPS"
Avui dia, la majoria de pares i mares viuen amb la sensació de no tenir temps. Aquesta vivència del temps es va convertint en un dels problemes socials que afecta més fortament en la vida de les famílies i, molt especialment, la vida dels infants.
Les criatures necessiten temps per aprendre: necessiten temps per tocar i remenar, temps per jugar, temps per fer les coses que els pertoquen (vestir-se, rentar-se, menjar... sols, amb algú al costat que els acompanyi en el seu aprenentatge); temps per comunicar-se i aprendre a parlar; temps per mirar contes i perquè els n’expliquin; temps per adquirir hàbits, normes, actituds i valors; temps per cantar, per escoltar; temps per avorrir-se i aprendre a espavilar-se, per organitzar-se el temps lliure. En definitiva, necessiten temps per créixer.
I alguns pares diuen que tenen poc temps per educar. Autonomia? “Impossible, no acabaríem mai”. Límits? “Uf!, per la poca estona que estem junts”. Així, de mica en mica, les activitats quotidianes de llevar-se, menjar, banyar-se, vestir-se i despullar-se o anar a dormir es van convertint en tràmits en espera que arribi el cap de setmana, les vacances i dies de festa que s’aprofiten per fer mil coses sense parar.
Aturem-nos. Tenim un problema. Resulta que el procés d’aprenentatge de les criatures està sempre activat, matí, tarda i nit: banyant-se, menjant, anant a dormir, jugant, com també en aquells moments en què s’espera sortir o bé dinar, o anant pel carrer cap a l’escola, cap al parc. Són moltes les coses que han d’aprendre i que no tenen calendari. I els pares no hi són o dimiteixen de la seva funció educativa. Quines en són les conseqüències? Doncs que cada vegada hi ha més criatures aviciades i consentides, sense límits (que fan el que volen perquè no saben què està bé i què no), sobreprotegides i poc autònomes. Criatures que saben cantar Ten little Indian boys, però que no saben eixugar-se el culet. Criatures fràgils, amb immaduresa emocional i que, a la vegada, es comporten com petites tiranes amb els pares i com unes grans consumistes. Per sort, també hi ha pares i mares que s’adonen que cal canviar i que poden fer-ho.
Extret del llibre “M’agrada la família que m’ha tocat”, de Carme Thió
El temps en la modernitat
La modernitat és, abans que res, una veritable revolució en la concepció del temps. Mentre en les societats que anomenem tradicionals el temps és concebut com un ritme propi de les coses i independent de la voluntat de les persones, en la societat moderna el temps és vist com una mercaderia susceptible de ser ben invertida o malbaratada, de ser estalviada o de perdre-la.
Prioritats reals i rutines apreses
Un horari indica no pas allò que ens agradaria fer en el pla ideal, sinó allò que realment fem, allò a què som capaços de dedicar més hores, allò que passa davant de tot; el que sempre queda per fer i el que sempre acabem fent sense voler-ho. L’horari, com que és el que ens permet que fem unes coses i en deixem de fer d’altres, en definitiva és la condició prèvia de les nostres possibilitats pràctiques de viure d’una o d’una altra manera.
L’horari, d’altra banda, te la gran força de ser, bàsicament, un sistema de rutines apreses (...) Els horaris, en definitiva, són una graella elemental d’organització que ens estalvia feina, són estructures d’acció que transmeten valors fonamentals i que permeten que aquests valors siguin experimentats més que no pas reivindicats.
Però, alhora, com que tenen molta força i influència, pot ser que ens facin fer el contrari del que aspiraríem a aconseguir, que desmenteixin els valors que prediquem i que facin que ens sentim víctimes de la nostra pròpia situació, si és que tenim la sort d’adonar-nos-en. Per tant, un horari pot ser un gran aliat educatiu, però també pot representar tenir l’enemic a casa. Un horari quotidià, repeteixo, com passava amb la tela d’Ariadna, pot ser que cada dia desfaci allò que precàriament hem teixit quan hem volgut educar.
Extret del llibre: “El desconcert de l’educació” de Salvador Cardús
El temps en la modernitat
VÍDEOS:
VÍDEOS:
https://www.youtube.com/watch?v=5egLxg_7mg0 La otra carta (anunci d’Ikea)
Butlletí 71: "L'ATENCIÓ ALS INFANTS"
ARTICLE:
CONSTRUIR L'AUTOESTIMA, UN PRÉSTEC DE CONFIANÇA?
De la mateixa manera que no podem conèixer qui és una persona a partir d'una experiència aïllada, tampoc ningú no pot construir l'autoestima a partir d'un èxit o un fracàs concrets. Cal donar-se temps per anar descobrint la vàlua i la competència personal, per matisar els èxits i els fracassos i per anar descobrint quin és el valor de cada experiència. D'això se'n diu fer procés.
En els nens i nenes petits, de tres o quatre anys, és ben evident la dificultat d'adonarse del que és fer procés. Viuen el moment present i els costa moltíssim entendre què vol dir "demà passat" o "la setmana que ve". Més encara, per a ells tot és blanc o negre, sense terme mig. Quan diuen "no puc cordar-me la bata", volen dir que no poden i que no s'imaginen que puguin fer res per canviar-ho.
Els adults tenim un punt de vista ben diferent dels infants. Nosaltres sí que sabem que es pot aprendre a cordar la bata, a anar amb bicicleta o menjar amb forquilla. En aquesta tasca, la d'adquirir autoconfiança, als adults ens pertoca de posar la confiança inicial. És com si nosaltres féssim un préstec. Serà gràcies a la nostra confiança que els infants tornaran a intentar cordar-se la bata o tornaran a pujar a la bicicleta.
Ara bé, aquest préstec té les seves condicions: els nens i nenes han d'aprendre a confiar, i a poc a poc se'ls ha de demanar que hi posin la seva confiança, el seu esforç i la seva paciència, en allò que fan. Podem animar-los a fer experiències de procés on el resultat es vegi al final: fer una excursió curta fins a un lloc concret, elaborar un pastís o construir un castell de sorra són activitats que conviden a confiar per obtenir un resultat.
Un altre exercici que els pot ajudar a confiar és valorar els petits canvis que es produeixen en la seva vida personal. Són canvis que fàcilment es poden constatar: "no sabies plegar el tovalló i ara has après a fer-ho". I finalment, una altra cosa que podem fer és ajudar a viure les experiències negatives, és a dir, acceptar-les i no amagar-les. Saber confiar també és acostumar-se que no ho podem saber ni dominar-ho tot. Anar acceptant que hi ha límits també dóna confiança: ja sabem que algun cop les coses no surten com esperàvem.
Si l'infant pot fer el procés és perquè té un adult al seu costat que confia en ell i està disposat a fer-li un préstec de confiança, de paciència, de temps, d'il·lusió... Només d'aquesta manera els infants poden arribar a descobrir els elements valuosos que tenen.
Josep-Oriol Ràfols Rubires, llicenciat en Filosofia i diplomat en Ciències Religioses per l'ISCREB.
ALGUNES RECOMANACIONS PER A TOTA LA FAMÍLIA:
. Un llibre de Roald Dahl per nens i nenes a partir de vuit o deu anys i publicat en català per edicions La Magrana: CHARLIE I LA FÀBRICA DE XOCOLATA.
Sinopsi: El senyor Wonka, propietari d'una fàbrica de xocolata, ha amagat cinc bitllets d'or dins cinc xocolatines. En Charlie té la sort de trobar un d'aquests fabulosos premis. Gràcies a aquesta troballa, la seva vida i la de la seva família canviarà. De manera viva i sensible, Roald Dahl ens ofereix una història meravellosa, intrigant i sorprenent.
. Una pel·lícula per veure en família:
CHARLIE I LA FABRICA DE XOCOLATA. DURADA 115’. NACIONALITAT i ANY: EEUU, 2005. DIRECTOR: Tim Burton. ACTORS i ACTRIUS: Johny Depp, Helena Bonham Carter, David Kelly,Noah Taylor, Christopher Lee.
CONFIANÇA, un conte per llegir en família
En Joan, amb el rostre abatut de pesar, es reuneix amb la seva amiga Emília en un bar a prendre un cafè. Deprimit, descarrega en ella les seves angoixes: que si el treball, que si els diners, que si la Relació amb la parella, que si la seva vocació... Tot sembla anar malament a la seva vida. L'Emília introdueix la mà a la cartera, treu un bitllet de 1.000€ i diu:
- Joan, vols aquest bitllet?
En Joan, una mica confós al principi, respon:
- Clar que si, Emília. Són 1.000€, qui no els voldria?
Llavors l'Emília agafa el bitllet amb una mà i l’arruga fins a fer-lo una petita bola. Ensenyant-li la masegada piloteta, tornar a preguntar a en Joan:
- I ara, encara el vols?
- Emília, no sé què pretens amb això, però segueixen essent 1.000€, està clar que els agafaré si me'ls dónes.
Llavors l'Emília va desplegar el bitllet, el va tirar a terra i el va trepitjar, agafant-lo seguidament tot brut i marcat.
- El segueixes volent?
- Mira Emília, segueixo sense entendre què vols, però aquest és un bitllet de 1.000€ i, mentre no el trenquis, conserva el seu valor...
- Llavors, Joan, has de saber que encara que a vegades alguna cosa no surti com vols, encara que la vida t'arrugui o esclafi, segueixes sent tan valuós com sempre ho has estat. El que has de preguntar-te és quant vals en realitat i no com puguis estar de destrossat en un moment determinat.
En Joan es va quedar mirant l'Emília sense saber què dir mentre l'impacte del missatge penetrava Profundament en el seu cervell.
L'Emília va agafar l'arrugat bitllet i, amb un somriure còmplice, va dir:
- Pren, conserva'l perquè et recordis d'això quan et sentis malament. Però em deus un bitllet nou de 1.000€ per poder-lo usar amb el proper amic que el necessiti! Tot seguit va fer-li un petó a la galta i, alçant-se de la cadira, es va allunyar vers la porta amb el seu atractiu caminar.
En Joan va tornar a mirar el bitllet, va somriure, el va guardar a la cartera i, dotat d'una renovada energia, va demanar el compte al cambrer.
ARTICLE:
CONSTRUIR L'AUTOESTIMA, UN PRÉSTEC DE CONFIANÇA?
De la mateixa manera que no podem conèixer qui és una persona a partir d'una experiència aïllada, tampoc ningú no pot construir l'autoestima a partir d'un èxit o un fracàs concrets. Cal donar-se temps per anar descobrint la vàlua i la competència personal, per matisar els èxits i els fracassos i per anar descobrint quin és el valor de cada experiència. D'això se'n diu fer procés.
En els nens i nenes petits, de tres o quatre anys, és ben evident la dificultat d'adonarse del que és fer procés. Viuen el moment present i els costa moltíssim entendre què vol dir "demà passat" o "la setmana que ve". Més encara, per a ells tot és blanc o negre, sense terme mig. Quan diuen "no puc cordar-me la bata", volen dir que no poden i que no s'imaginen que puguin fer res per canviar-ho.
Els adults tenim un punt de vista ben diferent dels infants. Nosaltres sí que sabem que es pot aprendre a cordar la bata, a anar amb bicicleta o menjar amb forquilla. En aquesta tasca, la d'adquirir autoconfiança, als adults ens pertoca de posar la confiança inicial. És com si nosaltres féssim un préstec. Serà gràcies a la nostra confiança que els infants tornaran a intentar cordar-se la bata o tornaran a pujar a la bicicleta.
Ara bé, aquest préstec té les seves condicions: els nens i nenes han d'aprendre a confiar, i a poc a poc se'ls ha de demanar que hi posin la seva confiança, el seu esforç i la seva paciència, en allò que fan. Podem animar-los a fer experiències de procés on el resultat es vegi al final: fer una excursió curta fins a un lloc concret, elaborar un pastís o construir un castell de sorra són activitats que conviden a confiar per obtenir un resultat.
Un altre exercici que els pot ajudar a confiar és valorar els petits canvis que es produeixen en la seva vida personal. Són canvis que fàcilment es poden constatar: "no sabies plegar el tovalló i ara has après a fer-ho". I finalment, una altra cosa que podem fer és ajudar a viure les experiències negatives, és a dir, acceptar-les i no amagar-les. Saber confiar també és acostumar-se que no ho podem saber ni dominar-ho tot. Anar acceptant que hi ha límits també dóna confiança: ja sabem que algun cop les coses no surten com esperàvem.
Si l'infant pot fer el procés és perquè té un adult al seu costat que confia en ell i està disposat a fer-li un préstec de confiança, de paciència, de temps, d'il·lusió... Només d'aquesta manera els infants poden arribar a descobrir els elements valuosos que tenen.
Josep-Oriol Ràfols Rubires, llicenciat en Filosofia i diplomat en Ciències Religioses per l'ISCREB.
ALGUNES RECOMANACIONS PER A TOTA LA FAMÍLIA:
. Un llibre de Roald Dahl per nens i nenes a partir de vuit o deu anys i publicat en català per edicions La Magrana: CHARLIE I LA FÀBRICA DE XOCOLATA.
Sinopsi: El senyor Wonka, propietari d'una fàbrica de xocolata, ha amagat cinc bitllets d'or dins cinc xocolatines. En Charlie té la sort de trobar un d'aquests fabulosos premis. Gràcies a aquesta troballa, la seva vida i la de la seva família canviarà. De manera viva i sensible, Roald Dahl ens ofereix una història meravellosa, intrigant i sorprenent.
. Una pel·lícula per veure en família:
CHARLIE I LA FABRICA DE XOCOLATA. DURADA 115’. NACIONALITAT i ANY: EEUU, 2005. DIRECTOR: Tim Burton. ACTORS i ACTRIUS: Johny Depp, Helena Bonham Carter, David Kelly,Noah Taylor, Christopher Lee.
CONFIANÇA, un conte per llegir en família
En Joan, amb el rostre abatut de pesar, es reuneix amb la seva amiga Emília en un bar a prendre un cafè. Deprimit, descarrega en ella les seves angoixes: que si el treball, que si els diners, que si la Relació amb la parella, que si la seva vocació... Tot sembla anar malament a la seva vida. L'Emília introdueix la mà a la cartera, treu un bitllet de 1.000€ i diu:
- Joan, vols aquest bitllet?
En Joan, una mica confós al principi, respon:
- Clar que si, Emília. Són 1.000€, qui no els voldria?
Llavors l'Emília agafa el bitllet amb una mà i l’arruga fins a fer-lo una petita bola. Ensenyant-li la masegada piloteta, tornar a preguntar a en Joan:
- I ara, encara el vols?
- Emília, no sé què pretens amb això, però segueixen essent 1.000€, està clar que els agafaré si me'ls dónes.
Llavors l'Emília va desplegar el bitllet, el va tirar a terra i el va trepitjar, agafant-lo seguidament tot brut i marcat.
- El segueixes volent?
- Mira Emília, segueixo sense entendre què vols, però aquest és un bitllet de 1.000€ i, mentre no el trenquis, conserva el seu valor...
- Llavors, Joan, has de saber que encara que a vegades alguna cosa no surti com vols, encara que la vida t'arrugui o esclafi, segueixes sent tan valuós com sempre ho has estat. El que has de preguntar-te és quant vals en realitat i no com puguis estar de destrossat en un moment determinat.
En Joan es va quedar mirant l'Emília sense saber què dir mentre l'impacte del missatge penetrava Profundament en el seu cervell.
L'Emília va agafar l'arrugat bitllet i, amb un somriure còmplice, va dir:
- Pren, conserva'l perquè et recordis d'això quan et sentis malament. Però em deus un bitllet nou de 1.000€ per poder-lo usar amb el proper amic que el necessiti! Tot seguit va fer-li un petó a la galta i, alçant-se de la cadira, es va allunyar vers la porta amb el seu atractiu caminar.
En Joan va tornar a mirar el bitllet, va somriure, el va guardar a la cartera i, dotat d'una renovada energia, va demanar el compte al cambrer.
Butlletí 69 "JO SÓC... MARE, MESTRA"
Quan es comença a “fer-se” pares
Una de les tasques de tota parella és la de parlar del fet de ser pares. Aquests possibles pares han estat, al seu torn, fills i han anat progressivament vivint i sabent el que és cuidar i ser cuidat, criar, educar... Han rebut i experimentat les atencions que els seus pares els han estat capaços de donar. Com a fills, ja han tingut l'oportunitat de saber quelcom sobre la tasca de fer de pares.
Tot això forma part del bagatge amb què compta cada home i cada dona que físicament estan en condicions de procrear. A partir d'aquí s'anirà configurant d'una manera més ferma i amb més possibilitats de portar a la pràctica la complexa idea de ser pare. I és complexa perquè no es tracta d'un simple pensament i intenció, sinó perquè també és un cúmul d'emocions i actituds relacionades amb allò que s'ha experimentat fins llavors, així com amb les fantasies i expectatives en relació amb el fill, i les pròpies capacitats. El seu desenvolupament i maduració permetrà comptar amb aquesta nova identitat, la de pare, la de mare, que obre les portes a la possibilitat de dur-ho a terme.
Així, pot donar-se que una parella s'assegui i pensi com a pares abans fins i tot de la fecundació; o, al contrari, que havent-hi la presència física d'un fill ja nascut, encara no es tingui clar el nou paper de pares o que quelcom nou es desenvolupa en aquest terreny amb cadascun dels fills. Perquè és a través de la relació, amb la pròpia experiència com a fill i amb la parella i el fill, que progressivament els progenitors es van convertint en pares.
L'experiència de fer de pares, aprenent i capacitant-se a través de la relació diària amb el fill, porta així mateix a la reexperiència de la relació tinguda amb els propis pares, amb un major i més tendre reconeixement d'allò que s'ha rebut des d'ells i també amb un més gran sentiment de gratitud. I això reforça, al seu torn, l'enriquidora tasca de fer de pares.
La meitat dels avis té cura dels néts gairebé cada dia.
Referents o esclaus? El paper dels avis en l'educació dels néts sempre ha estat important, però en l'actualitat, és una peça imprescindible per resoldre el trencaclosques del dia a dia dels pares. Les persones de la tercera edat s'enfronten a la por de no tenir salut suficient com per tenir cura dels néts i, a més, es preocupen per qui els ajudarà quan ells siguin els necessitats. Alguns pares es recolzen massa en els avis i cauen, potser sense adonar-se, en l'abús.
Una de les dades que confirma aquesta situació és que la meitat de les persones que tenen néts en tenen cura gairebé cada dia. En segon lloc, al voltant d’un 40% dels avis assegura que es queda amb els néts almenys una vegada per setmana, i és tan sols una petita minoria els casos de persones que veuen poc els néts. Cal puntualitzar que aquest últim cas es produeix, moltes vegades, contra la voluntat dels avis, i a causa de situacions com la llunyania o el divorci dels progenitors.
La majoria d’avis existeix una sensació d’estar acorralats per no poder donar un “no” per resposta quan se’ls demana que tinguin cura dels néts. Una part significativa dels pares assegura que el dia a dia quotidià els impedeix organitzar-se d’una altra forma, davant la perplexitat d’alguns avis que ressalten que uns anys enrere això no era així.
El treball posa en relleu, a més, que per a moltes persones de la tercera edat un nét és una gran alegria i una raó de pes per mantenir-se viu. Molts pares veuen, en aquest argument, un pretext perquè es donin situacions d’abús. Fins i tot els pares s’hi recolzen per poder sortir o realitzar activitats lúdiques
Els avis són una part essencial en la transmissió de valors als nens, un fet que de vegades els pares veuen amb recel, ja que no volen ser substituïts com a educadors. Malgrat tot, la majoria de les famílies accepta el seu paper amb agraïment, ja que sense ells el ritme de vida que porten seria impossible.
VIDEOS:
https://www.youtube.com/watch?v=Yxhybsc0w6g Un video sobrela important tasca educadora dels avis.
CONTES:
“Posa el turbo, avi”, de Jordi Fusté. Novel·la curta per a nens/es de 7 a 10 anys.
FILMS:
Per veure en família. “UP” pel·lícula de dibuixos animats de Pixar. Les aventures d’un avi i un nen.
Butlletí 68 "LA SATISFACCIÓ"
El valor de la satisfacció personal per les qualitats i possibilitats que tenim, pel fet d’estimar i ser estimats, pel que som, per les coses ben fetes... hauria d’estar per sobre de les compensacions materials.
La donació generosa i la gratuïtat són manifestacions pròpies de la persona que es troba en plenitud amb ella mateixa.
L’opinió més corrent en la nostra societat és que tot té un preu i la satisfacció per les coses ben fetes no és prou recompensada. Nosaltres, pares i educadors, mirem de ser persones obertes, que vivim la gratuïtat i, per tant, la joia del servei desinteressat.
Només si vivim aquesta actitud de satisfacció amb profunditat podrem contagiar-la als que ens envolten (especialment als nostres fills i alumnes). Per tant, tot i que això suposa anar contracorrent, hem d’esforçar-nos per fer-la cada cop més viva entre nosaltres.
Cal ajudar els nostres fills/es i alumnes a adonar-se que les coses ben fetes són font de satisfacció personal perquè ens ajuden a créixer com a persones. I això suposa que els adults valorem la feina ben feta, que en el resultat positiu trobem una recompensa i que sabem descobrir persones del nostre entorn que també viuen aquests valors.
Quantes vegades hem sentit expressions com: “Si em compres el joc de la Wii, m’endreçaré l’habitació” o “Si et menges la verdura, demà la mare et comprarà cromos”. Sempre una cosa a canvi d’una altra. Esforç, sí, però a canvi d’una compensació material.
L’aprenentatge no és possible si un no vol aprendre. Però les persones venim al món dotades d’unes motivacions innates per actuar i aprendre, que es basen essencialment en tres aspectes: El repte personal, les ganes de superar-se; la curiositat, les ganes de saber; la motivació afectiva i emocional, les ganes d’agradar els altres.
Superar-se, aprendre i agradar són vivències que fan sentir-se bé amb un mateix i que reforcen l’autoestima. Són motivacions potents i positives, sempre presents si no hi ha interferències que les amaguin.
Quan una criatura rep habitualment alguna cosa a canvi de la seva actuació, el premi no li permet sentir-se’n satisfeta, ja que la satisfacció es desplaça al premi. El premi distreu i treu l’oportunitat de sentir-se satisfet amb si mateix i, de fet, fa disminuir o no sentir les motivacions internes. Els premis i els càstigs creen addicció.
Una altra cosa és poder sentir i gaudir de les conseqüències positives de la pròpia acció. Només cal que els adults els ajudem a valorar l’esforç i apreciar els beneficis de la seva actuació, fent-los de mirall.
L’esforç de les motivacions internes és possible a partir d’un posicionament empàtic envers els fills o alumnes: identificació, acceptació i reconeixement de l’esforç, sentiments i emocions negatives de les criatures, quan hi són.
CURTS
LLIBRES
•T’estimaré sempre, Debi Gliori. Ed. Timun Mas, 2000
•Un mar d’emocions, F. Torralba. Angle Editorial, 2013
Butlletí 66 "LA SOBREPROTECCIÓ"
Quan tenim un fill volem protegir-lo. Volem que creixi sa i feliç, i que no prengui mal. Això és natural. De vegades, però, anem ampliant el concepte "que no prengui mal" a "que no pateixi": ni físicament, ni emocionalment.
Pot ser que tinguem tendència a voler estalviar-li qualsevol dificultat, problema o situació que el faci sentir-se malament. És llavors quan confonem la protecció amb la sobreprotecció.
La protecció és necessària per preservar l'infant de qüestions que puguin destorbar el seu desenvolupament, o l'afirmació de la seva pròpia identitat.
Per altra banda, la sobreprotecció pretén evitar que el nen afronti esdeveniments o pèrdues perquè li poden provocar tristesa o dolor, i per això s'amaga o es disfressa la realitat. Però amagar no ajuda: cal que el nen superi la tristesa que acompanya la pèrdua i superi les frustracions que es produeixen en la vida. El no saber genera ansietat, inseguretat i indefensió.
I és que la confusió entre felicitat i no trobar obstacles contribueix a educar nens que esdevindran adolescents dèspotes o joves deprimits, que s'enfonsen davant del primer contratemps laboral o personal, i adults infeliços, incapaços d'assumir i resoldre els conflictes que se'ls vagin plantejant. Aquests "nens bombolla" poden incloure fills sobreprotegits fins a l'excés, d'altres elogiats en excés per coses normals i els que no toleren la frustració.
Davant les situacions difícils que viuen els nostres fills i que de vegades ens plantegen en forma de queixa, plor o reclamació, és important que sapiguem seguir un procés no reactiu, i ens prenguem un temps per, primer, escoltar què ens diuen (i què hi ha darrera el que ens diuen); segon, estar atents a què sentim nosaltres; tercer, pensar quines possibles respostes podem donar; i quart, actuar.
Aprofitem les oportunitats d'educar els nostres fills com nens i nenes autònoms i responsables, amb autèntica autoestima, evitant la sobreprotecció i acompanyant-los així en el seu camí de descoberta de la vida.
Butlletí 64 “ LA FRUSTRACIÓ ”
La intolerància a la frustració, provoca mal humor, ràbia... emocions que incideixen negativament en el sentiment de benestar i felicitat. El grau de tolerància que tenim les persones incideix directament en el nostre benestar emocional.
La tolerància té molt a veure amb el respecte per un mateix i pels altres. Demana actituds d’autocontenció, d’autorregulació i d’autodisciplina. Actituds i valors que s’aprenen a partir del model que reflecteixen les maneres de fer de pares i educadors i de les possibilitats i ocasions de viure’ls tot exercitant‐los amb l’ajuda dels adults.
Les actituds sobreprotectores de molts adults han fet disminuir les ocasions per afrontar molèsties, adversitats i esperes. D’aquesta manera es limiten les possibilitats de poder experimentar l’esforç d’autocontenció com un repte i una satisfacció personal. Moltes criatures d’avui creixen en un ambient de poc esforç i d’immediatesa que les deixa indefenses davant l’adversitat, perquè estan poc avesades a contenir‐se.
L’aprenentatge de la tolerància es va construint a partir de les petites o grans frustracions que ens presenta la vida quotidiana. No cal inventar‐se ocasions, però sí cal aprofitar totes les que es presentin perquè puguin experimentar que l’autocontenció els fa sentir bé i, fins i tot, que els fa disminuir els sentiments de frustració. Per aconseguir dominar els sentiments de frustració cal primer reconèixer‐los i acceptar‐los: “em fa ràbia...”, “et fa ràbia...” però “el món no s’acaba aquí”, i jo puc sortir‐ne, fins i tot, més reforçat.
L’esforç alimenta l’autoestima. Les criatures a qui se’ls estalvia qualsevol frustració, se’ls sostrau la possibilitat de viure positivament l’esforç i, quan es troben davant d’ocasions o situacions que el requereixen, se senten desgraciades i el rebutgen.
Pares i educadors han de posar límits, han de fer esperar... i transmetre la tranquil∙litat i confiança en la capacitat de la criatura de suportar i aguantar.
Cal explicitar que la frustració i l’esforç no són cap desgràcia, és veritat que ens contrarien i ens cansen, però superar‐los ens fa sentir bé.
ARTICLES
• Consells per ensenyar el teu fill a tolerar la frustració http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/consells‐ensenyar‐teu‐fill‐tolerar‐frustracio
• Tolerància a la frustració
http://www.slideshare.net/atekete/tolerncia‐a‐la‐frustraci
Butlletí 60 “ VALORS I VIRTUTS EDUCABLES ”
Resum de la trobada "Valors i virtuts educables"
A aquestes edats els infants comencen a tenir noció dels diners, i a demanar "la setmanada". La setmanada pot esdevenir una bona manera d'inculcar el valor de l'estalvi, però dependrà de la intenció de cada nen.
ntenem doncs, la setmanada, amb sentit de responsabilitat.
Els nostres fills/es no dónen prou valor als diners per la qual cosa nosaltres els haurem d’ajudar a donar valor a allò que demanen.
És bo plantejar-se: si cal donar-los setmanada, si convé que tinguin els seus diners, si tenen un objectiu quan recullen diners o és només amb finalitat d’acumular, si ens interessa que es sàpiguen administrar i cal vigilar si contínuament es planteja què pot comprar.
Els adults els hem d’educar en l’espera i en l’estalvi. Però per això cal donar exemple des de casa, ja que som els seus referents més directes.
Sovint una bona ocasió per inciar-los en aquest tema de l'estalvi és quan els cau una dent i el Ratoncito Pérez els deixa algun regal: Quin tipus de regals? Normalment els dónen diners perquè se’ls adminstrin.
Cal pensar amb les preguntes que fem als nostres infants ja que depenent de la pregunta estem transmetent uns valors: compartir, gastar, estalviar…
Convé educar-los en la cultura de l’esforç i sacrifici, la il·lusió per la feina ben feta i per realizar les capacitats de cadascú.
“No podem separar els nostres diners dels nostres valors” Joan Antoni Melé
En voleu llegir més?
El dinero y los
hijos pequeños http://www.solohijos.com/html/articulo.php?idart=285
• Els nostresfills
han de rebre una paga per ajudar a les feines domèstiques?
http://www.familiaforum.net/article.php?id
• Comensenyar alsteusfills el valor dels diners a través de la setmanada.
• Comensenyar alsteusfills el valor dels diners a través de la setmanada.
• És convenient
donar una paga setmanal als nens?
Altres vídeos relacionats:
EstrellaDammFC
Barcelona "La feina ben feta" (un anunci conegut…!)
• Publicidad para
pendejos en México 1 (i un altre anunci, desconegut, però…)
http://www.youtube.com/watch?v=_sPzBbxtvNI&feature=relmfuButlletí 61 “ COM SOM FELIÇOS?"
Resum de la trobada “ COM SOM FELIÇOS?”
Quan parlem de la felicitat, podem trobar concepcions diferents segons si ho valoren els pares o les mares.
Avui dia, és fàcil relacionar la felicitat amb allò material que tenim o el que volem arribar a tenir. És aquí, on ens plantegem aquella frase: “No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita”.
Hem de gestionar les emocions dels infants ja que la relació amb la seva felicitat és directa. I, de fet, som els adults que ajudem a construir la personalitat dels nostres nens i nenes. Els adults podem analitzar millor les situacions i, per tant, reflexionar en com transmetem aquests valors i actituds que ajuden a concebre la realitat amb més satisfacció i felicitat. Som un model que ha de transmetre coherència amb el que diem i fem.
Els adults, doncs, hem de plantejar-nos també si dediquem temps a parlar de les emocions amb els nostres fills/es i si els preguntem si són feliços. Recordem que aprendre a créixer amb una autoestima i autoconcepte s’aconsegueix amb un entorn familiar i social segur, amb afecte i amb comprensió.
Actualment, sembla que el concepte de crisi afecta a l’hora de definir la nostra felicitat. Però, una família amb les necessitats bàsiques cobertes, ha de parlar de crisi i infelicitat?
Si hem de definir la felicitat o els moments que som feliços parlem d’instants, gestos, mirades… Per tant, trobem importància en relacionar la felicitat amb l’empatia i en el fer feliços als altres. Sóc feliç quan ajudo, comprenc, acompanyo… És així, part de la nostra felicitat recau en actituds de solidaritat i generositat cap als altres i això ens omple i reconforta. Per això, una manera de sentir-nos feliços és valorar el que fem per als altres i canalitzar-ho com a felicitat pròpia.
Finalment, comentem que trobem la felicitat en les petites coses que ens fan sentir grans. I això és el que hem de potenciar als nostres infants.
Avui dia, és fàcil relacionar la felicitat amb allò material que tenim o el que volem arribar a tenir. És aquí, on ens plantegem aquella frase: “No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita”.
Hem de gestionar les emocions dels infants ja que la relació amb la seva felicitat és directa. I, de fet, som els adults que ajudem a construir la personalitat dels nostres nens i nenes. Els adults podem analitzar millor les situacions i, per tant, reflexionar en com transmetem aquests valors i actituds que ajuden a concebre la realitat amb més satisfacció i felicitat. Som un model que ha de transmetre coherència amb el que diem i fem.
Els adults, doncs, hem de plantejar-nos també si dediquem temps a parlar de les emocions amb els nostres fills/es i si els preguntem si són feliços. Recordem que aprendre a créixer amb una autoestima i autoconcepte s’aconsegueix amb un entorn familiar i social segur, amb afecte i amb comprensió.
Actualment, sembla que el concepte de crisi afecta a l’hora de definir la nostra felicitat. Però, una família amb les necessitats bàsiques cobertes, ha de parlar de crisi i infelicitat?
Si hem de definir la felicitat o els moments que som feliços parlem d’instants, gestos, mirades… Per tant, trobem importància en relacionar la felicitat amb l’empatia i en el fer feliços als altres. Sóc feliç quan ajudo, comprenc, acompanyo… És així, part de la nostra felicitat recau en actituds de solidaritat i generositat cap als altres i això ens omple i reconforta. Per això, una manera de sentir-nos feliços és valorar el que fem per als altres i canalitzar-ho com a felicitat pròpia.
Finalment, comentem que trobem la felicitat en les petites coses que ens fan sentir grans. I això és el que hem de potenciar als nostres infants.
Si voleu fer una "capseta de la felicitat":
ARTICLES:
• La influencia del ambiente familiar
• Entrevista a Sebastià Serrano a propòsit de la felicitat:
• Amistat i felicitat:
LLIBRES:
• Llibre: El Niño Feliz (Dorothy Corkille),
• Conte: La pilota slavadora (“ajudar ens fa feliços”):
VIDEOS:
• Vídeo: “Estás aquí para ser feliz” (Anunci Coca-Cola):
• Vídeo: (Humanitzar el quotidià ens fa feliços).
• Vídeo: TED, “Com comprar felicitat” (Michael Norton)” Força “curiós”
• Vídeo: “Redes, Búsqueda de la felicidad” (minut 4.30 endavant):
http://www.youtube.com/watch?v=mwcBhtlWwhs
BUTLLETÍ 62 "UNA MANERA DE SER PERSONA?"
Resum de la trobada - "Una manera de ser persona?
Els pares i mestres ens trobem en moltes situacions en les quals les
queixes dels infants provenen de manca de límits.
L’objectiu de “rondinar” normalment és cridar l’atenció de l’adult i, per
tant, si ho aconsegueix reforcem aquesta actitud rondinaire.
Sovint, ens trobem en situacions que provoquen queixes però que sempre
gestionem de la mateixa manera. Potser cal canviar algunes coses en la nostra
manera de FER que ens permetin percebre el que ens envolta amb més positivisme.
És en aquest punt on veiem una necessitat real de canviar la manera de fer
de moltes coses; som models pels nostres fills i alumnes, així que la
coherència en la nostra manera de ser és necessària en el dia a dia.
El fet de responsabilitzar als infants en certes tasques fa que creixin amb
més seguretat, amb la certesa que confiem en ells i es senten valorats. Tots
aquests aspectes, com hem comentat altres vegades, formen part dels elements
que es necessiten per la construcció de la seva autoestima. Els nens i nenes
amb una autoestima alta gestionen millor les situacions de frustració i resolen
amb èxit moments que abans podrien acabar en “rondinar” o “queixar-se”.
Per altra banda, cal comentar que els canvis en els infants són lents però
progressius i necessiten que els verbalitzem en positiu allò que fan i les
fites que aconsegueixen. Per això, en el nostre llenguatge haurem d’incorporar
frases que siguin en to positiu, d’ànim i de reconeixement: “He vist que...”
“M’ha agradat molt...”. També podem evocar moments passats, per reflexionar i
valorar els canvis que ha anat fent al llarg del temps amb la seva actitud.
Seria òptim arribar a un nivell de proactivitat que permetés als nostres
fills i alumnes controlar la seva conducta, tenir iniciatives i saber generar
situacions creatives. Dit d’una altra manera, parlem de ser prou responsable
per decidir què fer i com en cada moment. Des d’una perspectiva com aquesta
fugim de les preocupacions i vivim amb més llibertat personal.
ARTICLES:
• Cómo hacer que el pequeño ayude y colabore?
• Els nens i nenes també fem feina a casa!
• El plaer de ser víctima. Revista Valors n. 60 (interioritat) pàgina 7
LLIBRES:
.Com abordar els petits i grans conflictes quotidians Autor: Miguel C. Martínez. Ed. GRAÓ
VIDEOS:
. Anunci Minute Maid, http://www.youtube.com/watch?v=zpfa7Rh24O0
. Mary Poppins(Con un poco de azúcar http://www.youtube.com/watch?v=GTFmEtYe6z8tp://www.youtube.com/watch?v=Cy‐6DoO_xKM
(Un clàssic! Com podríem actualitzar la part que “salvaríem d’aquest missatge”: fer que el treball i les responsabilitats siguin divertits i no es vegin com una càrrega?
Resum de la trobada
Els nostres
fills i filles ens ocupen un temps de dedicació que hem de compaginar amb
altres activitats personals i familiars. De tota manera, no ho percebem com una
renuncia sinó una manera de viure noves situacions a nivell familiar.
Recordem les
nostres infàncies i ens plantegem si, abans, les nostres mares renunciaven a
més coses que nosaltres avui en dia.
Comentem també,
que hi ha persones que necessiten fer activitats per “desconnectar”
independentment de la situació familiar i personal que tingui. Aquí doncs,
sorgeix el tema de les prioritats i les responsabilitats.
Però, en
realitat, no cal deixar de ser responsable per atendre i dedicar temps a tot
allò que volem fer. Només ens cal pensar-hi i decidir què volem fer més sovint
amb les persones de la nostra família i del nostre entorn. De fet, són les
petites coses aquelles que ens ajudaran a tenir la sensació de dedicar més
temps als nostres.
Sovint,
dediquem temps als nostres fills i filles quan fan els deures, han d’estudiar…
i realment, és molt positiu acompanyar-los en el seu aprenentatge. Però, per
altra banda, ens plantegem: “Els acompanyem de la mateixa manera quan no són
temes de tanta responsabilitat?”. Aquí sorgeixen propostes, aquelles petites
coses que poden donar més qualitat al temps que passem amb els nostres fills i
filles. Com a exemple, es proposa que el dia que volem sopar pizza, la podem
preparar junts?
Però, en aquest
afany de voler ocupar el nostre temps, també compartim que cal tenir estones de
no fer res i, per tant, no ocupar tot el temps del dia en fer activitats. Com
percebem aquest temps? Perdre el temps es perdre estones de vida?
L’agenda és
protagonista quan es parla del temps i de la gestió del nostre dia a dia.
Utilitzem l’agenda? I els nens i nenes, la fan servir? És una eina
d’organització útil? Realment, ens ajuda a organitzar activitats, deures…
cadascú en les seves responsabilitats. De tota manera, l’objectiu no és
utilitzar l’agenda sinó complir amb els nostres compromisos. Per tant, una
vegada més, parlem de la responsabilitat.
Per altra
banda, l’agenda té una altra utilitat si observem a què dediquem més temps i,
per tant, a què donem més prioritat. A vegades, a partir de l’agenda podem
descobrir alguns moments que voldríem dedicar més a la família, als fills, a
llegir... i que no fem. És doncs, una manera de reflexionar sobre què faré més
sovint a partir d’ara i com gestionaré el meu temps.
Acabem la
trobada amb un estel que ens recorda l’equilibri entre família, salut, feina i
amics per viure donant valor a tot el que ens envolta i feliços amb el nostre
entorn (ANDREU, Carlos. “Motivación y
felicidad” 2013).
ARTICLES
• Horaris per a la família? Presses en l’educació, http://www.familiaforum.net/article.php?id=1106
LLIBRES
• Tenir temps i perdre
temps, Brigitte Labbé i Michel Puech. Ed. Cruïlla, Col∙lecció “Pensa‐hi”.
• Guia per a pares
desbordats i sense energia (Capítol 2). Francine Ferland. Ed. Graó, Col∙lecció
Família i Educació.
• M’agrada la família que
m’ha tocat. Educar els fills en positiu. Carme Thió de Pol. Ed. EUMO
VIDEOS
• La importància de
gestionar bé el temps (Matins TV3, minuts 1:30‐2:13
i 9:40‐10:50), http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/2863710
• TEDTalks, Wantto be
happier? Stay in the moment!
http://www.ted.com/talks/matt_killingsworth_want_to_be_happier_stay_in_the_moment.html (minut 4:10‐5:00)
• Vídeo: TEDTalks,All
it takes is 10 mindful minutes,
PEL.LICULES
• Fragment vídeo: El Club
de los poetas muertos, “CarpeDiem” (minut 2:40‐5:00).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada