Créixer en la Fe

BUTLLETÍ 73: "DRETS I DEURES"



BUTLLETÍ  69 – “COMPANYS DE CAMÍ"


Darrere nostre hi ha un seguit de persones que ens ajuden a ser. Des del pare i la mare -que ens han donat la vida, ajudat a créixer i a esdevenir adults-, fins a aquells altres que incideixen en nosaltres des de l’exercici professional o des del voluntariat: els mestres i professors, els monitors, els caps, els catequistes, els consiliaris... D’altres es creuen en la nostra vida exercint, també, un veritable mestratge d’intensitat diversa: familiars, companys, amics... Són tantes les persones que ens han ajudat i ens ajuden a ser... sense negligir la influència de les lectures i dels diversos mitjans de comunicació! 

El mestratge ajuda a créixer en tots els àmbits de la vida i ens humanitza si ens fa créixer en la virtut, si ens presenta valors que, assumits, ens fan més virtuosos. El mestratge és convenient en totes les edats perquè el nostre procés de creixement, de ser, acaba en la darrera estació del recorregut de la vida. El mestratge Personal, intencionat i continuat, però, és especialment necessari en l’adolescència i la joventut, en les etapes d’especial recerca. Convé buscar un bon acompanyant o director espiritual. Un acompanyament és més que una successió de trobades d’amistat. Compartir l’itinerari personal interior per anar a fons i arribar a descentrar-me. Deixar de ser el centre de la pròpia vida, de fer girar el món al meu voltant. Aprendre a centrar la vida en Crist i en el seu seguiment. L’acompanyament ha d’ajudar a gestionar els sentiments interiors, desolacions i consolacions, a discernir en les petites decisions, les de cada dia, i en les grans, les que marquen la vida. Què vol de mi el Senyor? Ajudar a avançar en el manament de l’amor: Com? Des d’on? A qui? 

Un acompanyament evangèlic ha d’ajudar a descobrir i mantenir la proximitat de Déu.Ha d’animar a cercar formació, a aprofundir en la fe -les lectures, els cercles d’estudi,els cursets, etc-, a la vivència interior -la pregària senzilla però constant, la reconciliació, l’experiència de Déu...- i a la vivència que porta el testimoni a les obres –en la catequesi d’infants, a l’agrupament o en el centre d’esplai, amb la gent gran o en d’altres voluntariats- i en la celebració comunitària -l’eucaristia dominical setmanal la pregària comunitària-. Esdevenir membre actiu de la comunitat eclesial, membre actiu en la construcció del Regne. Cercar un acompanyament que, com als deixebles d’Emmaús, ens apropi al Mestre: “Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell” (Lc 24,27). 



BUTLLETÍ  68 – “SOM ESGLÉSIA I N'ESTEM ORGULLOSOS" 

Ser església, avui , aquí, és :

- Viure com gent humana . Exigint i defensant el dret de ser humans . Lluitant perquè tots siguem iguals . Treballant en la construcció d'un món nou, fet de justícia i de llibertat. Sense afluixar i sense doblegar-se davant la misèria o l'opressió. Sense voler acceptar, per a nosaltres o per als altres, domicili, treball i vida que no siguin propis de persones humanes .

- Viure com a fills de Déu, perquè som batejats en Jesucrist i Ell ens fa fills del seu Pare.

- Formar comunitat amb els altres germans: estimant-nos de veritat; ajudant-nos els uns als altres, no explotant mai ni mentint ningú; unint-nos per defensar la terra, l'escola, la salut, la millora de vida, sent poble del poble. Sent llum i ferment de l'Evangeli a casa i al carrer, a la feina i en les festes, en els destrets i en l'alegria.

- Celebrar l'eucaristia, per rebre la Paraula de Déu, per a participar de la Pasqua i per refermar la comunió amb els germans .

- I caminar sempre en l'esperança: perquè Déu és Pare, i la terra és seva i Ell ens la dóna a nosaltres, i Ell ens vol un dia a tots, com a fills, a Casa seva .

ARTICLES

•Francesc a Brasil. Església compromesa (Oriol Domingo).

http://blogs.lavanguardia.com/in-saecula-saeculorum/francesc-a-brasil-esglesia-compromesa-87565

•Alliberament en temps de crisi. (Oriol Domingo).

http://blogs.lavanguardia.com/in-saecula-saeculorum/homiliari-alliberament-en-temps-de-crisi-liberacion-en-tiempos-de-crisis-19182

•Església també en crisi. (Oriol Domingo)

http://blogs.lavanguardia.com/in-saecula-saeculorum/homiliari-esglesia-tambe-en-crisi-iglesia-tambien-en-crisis

LLIBRES

•“UNA IGLESIA QUE NO SIRVE, NO SIRVE PARA NADA”. (Jacques Gaillot, bisbe. Ed. Sal Terrae). Una alenada d'aire fresc. Un buf de llibertat. Una mirada tendra i compassiva als petits i als marginats. Una autèntica passió per la justícia. Una visió positiva i esperançada de la nostra modernitat i els seus apressants problemes. Una paraula senzilla, però compromesa, que "mossega" en les veritables realitats quotidianes.

•“DEL MOVIMIENTO DE JESÚS A LA IGLESIA CRISTIANA”. (Rafael Aguirre. Ed. Verbo Divino). Una visió lúcida i rigorosa del naixement de l’església per tal d’adoptar actituds madures, a nivell eclesial, en el present.

•“¿OTRO MODO DE SER IGLESIA ES POSIBLE?”. (Diferents autors Ed. Lascasiana –Nicaragua-). Una ullada, de diferents autors, a la realitat eclesial per tal de plantejar possibilitats de millora per l’església d’avui.

VÍDEOS

•“ESTO ES SER LUZ DEL MUNDO”. Una bona visió de com ser i viure en clau d’església. http://www.youtube.com/watch?v=6tQ66NXZO5o

•“EL SERVEI DE L’ESGLÉSIA A LA SOCIETAT” (Lluís Maria Sistach, Arquebisbe de Barcelona). https://www.youtube.com/watch?v=g1A_oeMcqZY

•“SOLOS NO PODEMOS”. Una altra bona visió de com ser i viure en clau d’església. https://www.youtube.com/watch?v=0pFaFy3KjQc&list=UUUpxM9aeGr1dAVvlSX9VFdQ

FILMS

•“EL COLOR DEL PARAÍSO”. Bonica història de com els nens ens mostren la veritable realitat del Regne de Déu.

•“DISPARANDO A PERROS”. Pel·lícula basada en fets reals de la guerra de Ruanda (P. Vjeko Curic, sacerdot catòlic, que va salvar a moltes vides i finalment va morir assassinat).

•“NO PIERDAS LA FE”. Història de la vida d’un granger sudafricà que fa de la seva fe motiu d’esperança i vida.

•“DE DIOSES Y HOMBRES”. Reflexa la història de vuit monjos cistercencs a Tibhirine, Argélia, des de l’any 1993 fins el seu segrestament al 1996.


VÍDEO – CANÇÓ.
“Somos iglesia” del grup KAIROI




BUTLLETÍ  66 – “ESTIMAR A QUI MÉS HO NECESSITA"


La paraula "servei" té un munt d'accepcions, i l'entenem amb connotacions molt diverses. Nosaltres... i els nostres fills.

Per una banda, per a qualsevol cristià és evident que el servei és l'actitud fonamental que hauria d'orientar la nostra vida. Trobarem molts textos que així ens ho indiquen. Per exemple, a Jo 13, 1‐17 Jesús renta els peus als seus deixebles, i aquesta actitud no és entesa de bon començament per aquests: per això Pere protesta, perquè d'entrada li resulta inadmissible que el més poderós, el mestre, sigui algú que serveix als altres, als deixebles, als "inferiors".

També per als nostres fills el servei es pot presentar com quelcom natural, senzill, evident, directe, clar i desitjable... o com quelcom indigne, ridícul, absurd, denigrant. És possible que, davant de gestos de servei, propis o aliens, viscuts o presenciats ‐en la realitat o en la ficció‐, infants i joves sentin a d'altres dir o diguin ells mateixos que fer coses així ‐servir‐ és de "pringats" (reconeguem que de vegades els nostres criteris i prejudicis d'adults hi contribueixen, com per exemple quan parlem despectivament del treball domèstic com de dedicar‐se "a servir" ‐recordem que s'havien fet pel∙lícules amb títols prou significatius com "Las que tienen que servir"‐).

Aquest és un seriós obstacle per al servei: la vergonya. Altres obstacles són considerar que "ja ho farà algú altre" o que es pot fer "més endavant". Servir demana implicació personal i immediata. En aquest sentit, Romans 12 proposa un programa exigent però molt motivador: estimar‐se afectuosament, avançar‐se a honorar els altres, ser sol∙lícit, solidari amb els necessitats, practicar l'hospitalitat... però no només perquè és el que cal fer, sinó perquè és agradable: servir als altres contribueix a la convivència, ens uneix com a família, com a comunitat, i ens fa més forts en la solidaritat. Així es fa realitat el que deia Rabindranath Tagore: "Dormia i somiava que la vida era alegria, vaig despertar‐me i vaig veure que la vida era servei, vaig servir i vaig veure que el servei era alegria."

Servir als altres és fer el bé, i fer‐ho sense esperar res a canvi. Esperar que ens donin les gràcies és un altre dels obstacles al servei. "Tot allò que hom no dóna, es perd", diu un proverbi indi. I el primer i més important que es pot donar és un mateix.

Servir als altres amb petits o grans gestos puntuals (el que podríem anomenar "bones obres"), i servir als altres amb continuïtat (el que podríem anomenar "compromís"). En qualsevol cas, servir als altres fa feliços als altres... i ens fa feliços a nosaltres mateixos! Per això, quan des de la família i des de l'escola fomentem el servei (sobretot quan nosaltres mateixos servim amb naturalitat i coherència) estem treballant pel creixement personal, l'enriquiment humà i la felicitat dels nostres fills i alumnes. 4

Per aquest servei podem posar en joc els nostres dons, els nostres talents naturals (els que, com a cristians, creiem que Déu ens ha donat a tots) i les capacitats que hem anat aprenent i desenvolupant. Fins i tot pot ser que ens preparem en determinades habilitats per poder servir millor!

Quan eduquem els nostres fills en el desig de servir, en l'amor pel servei, també estem treballant per una societat millor, una societat d'homes i dones per als altres, homes i dones que voldran servir i fer el bé des de la vida familiar, la vida religiosa, i la vida laboral en qualsevol àmbit, sigui quina sigui la seva responsabilitat... i aquesta sí que seria una bona accepció de "servei"!


LECTURES

"Dormia i somiava que la vida era alegria, vaig despertar-me i vaig veure que la vida era servei, vaig servir i vaig veure que el servei era alegria." Rabindranath Tagore

"Qui no viu per servir no serveix per viure" Mare Teresa de Calcuta

Jesús renta els peus als deixebles (Joan 13, 1-17)


VÍDEOS

Bones obres en cadena

Un vídeo ben bonic sobre el servei més quotidià. Els petits gestos són contemplats per altres persones que decideixen també fer els seus gestos quan en tenen ocasió, creant-se una cadena de gestos senzills però efectius.

http://youtu.be/dHEAbU875bI

Sortint del cotxe per fer el bé

Un vídeo rus ple de bones accions de persones que surten dels seus cotxes. Probablement el títol "el vídeo que ha hecho llorar al mundo entero" és massa pretensiós, però és indubtable que hi ha un munt de gent disposada a fer el bé!

http://youtu.be/2vPGp7Kjo5A

IMATGES I FILMS

Criadas y señoras (The Help) [Tate Taylor]

El mayordomo [Lee Daniels]

Sense ser obres mestres, totes dues pel.lícules tenen molts elements valuosos per al debat sobre el servei, la solidaritat, el respecte, l'orgull, la família, el racisme... Totes dues es poden veure en família, amb nens a partir de 1r ESO.

Cadena de favores [Mimi Leder]

Encara que el final (no farem spoilers, però no és un final feliç) resulti un pèl massa trist, la idea de fer favors en cadena és molt poderosa, i el fet que surti d'un nen, i com a fruit d'un projecte escolar són elements molt interessants.

Què bonic és viure! [Frank Capra]

Probablement el blanc i negre tirarà enrere a alguns, però segueix sent LA gran pel.lícula sobre el servei desinteressat als altres, la donació personal, el compromís... i la importància de totes i cadascuna de les persones al món.



BUTLLETÍ  64 – “EL PERDÓ"


Què n’és de difícil demanar perdó. Fer‐ho implica admetre haver comès un error, però alhora ens disposa davant la persona amb el cor obert i amb la necessitat de mostrar la nostra estima vers l’altre. A més a més, sentir‐se perdonat es sentir‐se deslliurat d’un pes que ens aclapara.
Per una altra banda, tampoc és fàcil saber perdonar si les paraules dites no contenen amb sinceritat el perdó demanat; es evident que això també implica una gran mostra d’estimació a l’altre. En veritat podem afirmar que el demanar perdó i el saber perdonar són la major demostració d'afecte que pot existir.
S’allunyaren l’un de l’altre per qüestions familiars
Quan ens enfadem amb algú de casa i deixem que la “ràbia” s’instal∙li en el cor, construïm ressentiments que ens impedeixen resoldre el conflicte amb la serenitat i humilitat necessàries. I els ressentiments allunyen, separen, rebutgen el diàleg, i finalment es converteixen en odis. De vegades no en fem gaire cas i creiem que ja se’ns passarà, que les aigües s’aquietaran soles i que no cal afrontar el problema per evitar una mala estona. Però aleshores un altre dia sorgeix una situació semblant i la càrrega emocional és més forta; “ja és la segona vegada que...” o la tercera...
Pau diu als Efesis 4,26: “Si us disgusteu amb algú, no l'ofengueu; que la posta de sol no us trobi encara ressentits”. Aquestes paraules ens recomanen que abans d’anar a dormir (actuar amb rapidesa) hem de solucionar els nostres disgustos ja que si els mantenim en el nostre interior, podem acabar guardant ressentiment en el nostre cor.
L’amor fa el seu camí i ho supera tot
Perdonar es estimar intensament. El verb en llatí per‐donare ho expressa clarament: el prefix per intensifica el verb que significa donar abundantment, lliurar‐se fins a l’extrem. Per tant, el perdó només pot néixer d’un veritable amor. Però no és fàcil perdonar, com tampoc ho és estimar. Només estimant descobrim que perdonar no és fer un favor a l’altre, sinó una demostració de veritable amor que ens permet sentir‐nos en pau.
S’havien retrobat humanament i en el Senyor 
Déu és amor i per tant és també perdó. Ell no ha de fer cap acte per perdonar; està sempre perdonant. La millor manera de saber que Déu ens perdona, és descobrir que aquells a qui hem ofès ens han perdonat. Només quan estem convençuts que Déu i els altres ens han perdonat, estarem disposats a perdonar‐nos a nosaltres mateixos i a recuperar la pau interior, imprescindible per poder seguir endavant. El perdó és un dels components essencials i indispensables per estimar a la manera de Jesús.
...amb esforç i constància
Ja ens ho respon Jesús en l’evangeli de Mateu davant la pregunta de Pere: “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?”. “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set”. En el judaisme, de fet, s’admetia perdonar dues, tres vegades, com a màxim quatre. Però Jesús, diu que per a ell el perdó ha de ser il∙limitat: s’ha de perdonar sempre. Pere ja comprèn que el qui vol seguir Jesús ha d’intentar perdonar, però també creu que aquest perdó no pot ser infinit. Però si som sincers, estarem d’acord en què el perdó no neix espontàniament. Perdonar costa. I molt!. El perdó és un acte de generositat que vol fer net en la relació amb l’altre i això requereix esforç i constància. El que se’ns demana és no comptar quantes vegades perdonem, sinó una actitud permanent de perdó.
Els oferiren una referència per formar una família
Els pares acostumem a perdonar espontàniament els fills quan són infants o fins i tot adolescents, encara que en aquesta etapa ja pot començar a costar. La família, lloc per excel∙lència on s’estima i som estimats és un espai d’aprenentatge vers el perdó. En paraules de Joan Pau II, “la família és la primera i més important escola d’amor”. Nosaltres els adults som responsables, mitjançant el nostre exemple, d’ajudar els nens i joves a que descobreixin les seves qualitats, limitacions i defectes fent‐los sentir tota la nostra estima, confiança, exigència i, en conseqüència, el perdó. Estimar els fills no significa evitar‐los tot tipus de patiment. Estimar és cercar el bé per a l’ésser estimat i no la complaença momentània. Algunes vegades per amor als fills generem frustracions i diferències que en realitat els prepararen per a un bé més gran. Aleshores, el perdó pren protagonisme i l’amor ha de fer la seva tasca reparadora.
Perdonar des del fons del cor
Oblidar és difícil. La nostra ment està preparada per recordar el passat i no podem esperar que el perdó esborri els episodis no desitjats. Però quan el perdó sorgeix des del fons del cor, el record de l’experiència dolorosa no evoca sentiments negatius, odis o rancors. Les ferides es tanquen i en queda una cicatriu que ja no fa mal, ni sagna, ni s’infecta. En realitat recordar pot ser positiu perquè ens orienta a no repetir les mateixes errades. Per exemple, la UNESCO anima a desenvolupar programes escolars que transmetin el record de l’Holocaust a les generacions futures per tal de fomentar la tolerància i el respecte i evitar que es torni a produir un genocidi.
Tornant al tema del perdó i com a conclusió; si Jesús va fer del perdó una constant de la seva vida, acollint els qui eren considerats pecadors, vol dir que perdonar ens ha de fer més feliços. I, evidentment, demanar perdó també. Reconèixer el mal que hem fet a l’altre i demanar‐li perdó és també un camí de felicitat. Restablir llaços, reconciliar‐nos, fer les paus... són camins que ens porten a la felicitat.




LECTURES PER LLEGIR EN FAMÍLIA

•Amb els petits: Claus a la porta
Es diu i es comenta que hi havia una vegada un noi que a vegades tenia cops de mal geni. Un dia el seu pare li va donar una bossa plena de claus i li va dir que clavés un a la porta de fusta del jardí cada cop que s’enfadés i ho pagués amb algú i perdés la paciència.
El primer dia, el noi ja en va clavar uns quants claus a la porta. I ràpidament va descobrir que a vegades resultava més fàcil controlar la seva ràbia que haver de clavar cada clau. Així, amb constància i tenacitat, va arribar un dia que va poder anar i dir‐li que no n’havia clavat cap.
Llavors, el seu pare li digué que havia arribat el moment de treure un clau per cada dia que aconseguís ser pacient. I així, aquell noi va anar traient tots els claus fins que no en va quedar capa la porta.
‐Mira ‐ li va dir el noi al pare assenyalant‐li la porta.
‐Encara que has tret tots els claus, darrera queda un forat, i encara que els tapis , sempre queda una marca ‐ li respongué el pare. – Cada forat és com una ferida que queda quan ofenem i ferim algú. Tot i que després ens sàpiga greu i demanem perdó, aquesta porta ja no tornarà a ser com abans. Cada vegada que perds la paciència, deixes cicatrius com aquestes que veus aquí...”

Hablaban sobre el perdón. El Anacoreta dijo:
‐ No sólo hay que perdonar, sino desear el bien. Cuando perdonamos, damos la razón al amor.
El joven seguidor objetó:
‐ Sí, pero si ya es difícil perdonar a quien nos ha hecho daño, mucho más es desearle bien. Lo que queremos es que se haga justicia y que pague por lo que ha hecho.
Guardó el anciano unos momentos de silencio y añadió:
‐ Pues no sólo hemos de perdonar, sino desear el bien a nuestros enemigos. Los pueblos que mantienen la pena de muerte, simplemente no perdonan. Y la justicia nunca debe ser una venganza. Ha de buscar redimir al culpable, rehabilitarlo para la sociedad. Desgraciadamente confundimos justicia con venganza. Cuando la justicia es una injusticia, lo que hacemos es abrir el camino a muchas más.
Miró al joven con benevolencia y concluyó:
‐ Ya sé que esto es difícil para nosotros, pero es un fin al que debemos tender. Debemos seguir el camino del perdón y del deseo del bien a todos...
CITES DE L’EVANGELI sobre el tema
Mc 11, 25‐26; Lc 17, 4; Ef 4, 2; Col 3, 12‐13; Ef 4, 32; Mt 18, 21‐22; Lc 6, 36‐38


LLIBRES:
•DEL PUEYO, BEGOÑA I SUÁREZ, ROSA., La buena adolescencia,Barcelona: Grijalbo 2013
•NOUWEN‚ HENRI J. M., Aquí y ahora, Colección Mambré, San Pablo 2013
•MORALES, ANA CRISTINA., El perdón y la salud, Barcelona: Plataforma editorial 2012
•MARTINI, CARLO MARIA., Una palabra para ti, Madrid: Edelvives 2011
•CONANGLA‚ M.MERCÈ i SOLER‚ JAUME., Sense ànim d’ofendre, Barcelona: La Magrana: 2010

VÍDEOS /WEB

IMATGES I FILMS

•En un mundo mejor
Director: Susanne Bier
Any de realització: 2011
Temes: Violència, perdó, escola, relacions pares‐fills, amistat, mort, dol i transcendència.
Guanyadora de l’Oscar a la millor pel∙lícula estrangera, és una història commovedora sobre les relaciones paternofilials en la qual dos nois preadolescents, Christian i Elias, s’enfronten a problemes escolars i familiars que portaran a una intriga dramàtica que desembocarà en un camí d’aprenentatge dolorós de valors autèntics, com ara el reconeixement de l’altre o la renúncia a la violència.
TEXTOS PER A LA PREGÀRIA

•Amb els petits: Pregaria 272. Perdó. La colla d’amics de Jesús
Senyor, ajuda'm a saber perdonar i demanar perdó. No és suficient que jo reconegui dins meu els meus errors i que em proposi rectificar. També cal que ho reconegui davant la persona a la que he faltat i li doni l'oportunitat de perdonar‐me. El perdó ens ajuda a tots.

•Amb els grans: Fes‐me instrument de la teva pau. Sant Francesc d’Assis
Senyor, feu de mi un instrument de pau.
Que on hi hagi odi, hi posi l’amor.
On hi hagi ofensa, hi posi el perdó.
On hi hagi discòrdia, hi posi la unió.
On hi hagi error, hi posi la veritat.
On hi hagi dubte, hi posi la fe.
On hi hagi desesperació, hi posi l'esperança.
On hi hagi tenebres, hi posi la llum.
On hi hagi tristesa, hi posi l'alegria.
Oh Mestre, feu que jo vulgui més aviat consolar que ser consolat,
comprendre que ser comprès,
estimar que ser estimat.
Perquè és donant que es rep,
oblidant que es troba,
perdonant que s’és perdonat,
i morint que es ressuscita a la vida eterna.

I quan pregueu, si teniu res contra algú, perdoneu‐ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres faltes.
Mc 11,25



BUTLLETÍ  60 – “VALORS I VIRTUTS EDUCABLES””

 ARTICLE:

 Amb els ulls de l’Esperit. Eduard Brufau. Catalunya Cristiana 27/05/2012

En els diferents actes de l’Atri dels Gentils s’ha dit més d’una vegada que l’art religiós pot ser una via privilegiada per atansar-nos a Déu. Encara que pugui semblar paradoxal, la contemplació de la bellesa material ens pot dur a la contemplació de la bellesa espiritual. Aquesta és una idea, i una pràctica, molt antiga en la història de l’església, i que té l’arrel en algunes escoles filosòfiques anteriors al cristianisme. Però en el nostre món del segle XXI estem immersos en una allau incessant d’imatges de tota mena rere les quals hi ha de tot –modes, interessos econòmics-; tot menys un vincle amb Déu. Acostumats a aquest  bombardeig, en trobar-nos davant d’una obra religiosa correm el risc de veure-la com una imatge més. Si amb la resta d’imatges n’hi ha prou de fer servir els ulls del cos per entendre-la, per copsar realment, per contemplar la imatge religiosa calen també els ulls de l’esperit. Aquesta mirada interior, espiritual, és l’única que ens pot fer veure que l’art no és tan sols una tècnica, uns materials i una composició determinada, sinó que aquesta bellesa visible de la matèria reflecteix la bellesa invisible de Déu. Només amb l’educació dels ulls espirituals l’home pot trobar el veritable sentit de l’art. Quan contemplem la bellesa a través de l’art, trobem Déu?


PER ESCOLTAR I CANTAR:

 “Credo, Domine, adauge nobis fidem”.
http://anydelafe.org/?page_id=208
Enllaç on trobarem la versió en diferents idiomes, partitura, vídeos, arxius de so, acords de guitarra...

“Crec, cric, crou, crack” Lletra i música, Raül Benéitez
Es troba a la http://www.escolacristiana.org/


PER VEURE:

De dioses y hombres Autor: Beauvois, Xavier Editorial: Cameo Media Any: 2011  Barcelona Format: DVD


Pregària:

http://www.jovesij.com/docs/epregaria_sij_gener12.pdf

http://anydelafe.org/wp-content/uploads/2012/10/estampa-catal+á.pdf


Butlletí 61 : COM SOM FELIÇOS?

Les benaurances no són un ideal impossible, són un compendi de valors imprescindibles per a humanitzar el nostre món: la generositat, la senzillesa, la pobresa, la compassió, la reconciliació, el treball per la pau... Aquests valors es fan realitat quan les persones actuem, no han de ser un conjunt de bones intencions futures, sinó criteris encarnats en les nostres vides. La nostra actuació, no els nostres discursos o intencions, demostren els nostres valors. 
En quines situacions fem realitat els valors expressats a les benaurances? Quines de les nostres bones intencions som capaços de portar a la pràctica? Amb quines dificultats topem moltes vegades? 
Segons el missatge de Jesús, són feliços els qui fan realitat les benaurances en les seves accions i en les seves vides. Però les persones, moltes vegades, no tenim sensació de felicitat. Especialment quan el que fem ens costa molt, ens suposa certs conflictes o no és ben entès pels altres. 
Ser feliç demana alguna mena d’esforç personal, especialment en la relació amb els altres? Quina mena de comoditats cal saber deixar enrera per sentir-se feliç? 
La felicitat no pot ser un camí solitari, aïllat o egoista. Les benaurances expressen un plural que ens ha de ser una invitació a compartir la felicitat. I, alhora, una responsabilitat compartida també: la meva felicitat ha de contribuir a la dels altres. Entre els valors expressats en el missatge de Jesús, s’hi inclou la compassió, la humilitat, la promoció de la justícia i de la pau, que són clarament valors de dimensió social. Aquesta concepció de la felicitat ens porta a sortir de nosaltres mateixos i a estar pendents de com són feliços els altres i com hi podem contribuir. 
Com contribuïm, des de la realitat de les nostres vides, a la felicitat dels altres? Quines dificultats hi trobem? 
Però, també, les benaurances contenen una definició de la felicitat que depèn de la nostra força interior i la nostra qualitat personal: feliços els pobres en l’esperit, els nets de cor, els qui ploren... És aquest l’àmbit on actua Déu: és el seu Esperit l’alè que ens omple d’energia positiva i de felicitat. De vegades, pensem que la felicitat ens vindrà per l’èxit personal, l’acompliment de les nostres aspiracions, la satisfacció individual per la feina ben feta... però, moltes vegades, només aconseguim ser feliços posant-nos en mans de Déu. 
Hem experimentat la felicitat que genera la confiança en Déu? Com podem identificar els “nets de cor” avui, en la nostra societat? Tenim la impressió que ho som nosaltres? 
Josefina Jou i Enric Benavent

Butlletí 62: "UNA MANERA DE SER PERSONA?"

ARTICLES:

• El compromiso cristiano anteslos pobres(J.A. Pagola)
 • Compassió en temps de crisi(OriolDomingo).
Partir,repartir, compartir.(OriolDomingo).
 • Espiritualitat compromesa.(OriolDomingo)

  

LLIBRES:

• “DIOS EN LA BASURA”. (Dorothee Sölle. Ed. Verbo Divino). Un cant a l’esperança des de diferentsexperiències a América Llatina.
 • “A L’ESTIL DE JESÚS”. (J.A. Pagola. Ed. Claret). Seguint l’Evangeli de Mateu, Pagola ens ajuda a apropar‐nos a lamanera de feri actuar de Jesús.


WEBS:

• Diferentstextos d’autorsreconeguts al voltant del compromís cristià.


VÍDEOS:

• “VALIDATION”. Una bona visió de comdonar‐se des del cor,sens esperarres a canvi i de com això pot canviarles personesi elmón. http://www.youtube.com/watch?v=7ar_TSl2mP4
 • “JESÚS ES VERBO,NOSUSTANTIVO” (Ricardo Arjona).

  

FILMS:

• “PREFIERO EL PARAÍSO”. La pel∙lícula ens presenta la vida de Sant FelipNeri des de la seva arribada a Roma fins el dia de la seva mort. A Roma, entra en contacte amb els “nens del carrer”(orfes, abandonatsi pobres que han de buscar‐se la vida pidolant o robant). Sempre amb un somriure als llaviss’ho manega per ajudar‐los mentre els parla (de paraula i amb elseu testimoni) d’un Déu que els estima sense límits,
 • “DISPARANDO A PERROS”. Pel∙lícula basada en fets reals de la guerra de Ruanda (P. Vjeko Curic, sacerdot catòlic, que va salvar amoltes videsifinalment vamorir assassinat).
 .“UN SUEÑO POSIBLE”. Michael Oher, conegut com Big Mike, és un adolescent afroamericà sense família que viu al carrer. Després de passar per moltes escoles, arriba a una de Memphis on una mare d’uns alumnes de l’escola decideix acollir‐lo.
 • “CADENA DE FAVORES”. Un nen imagina un curióssistema per millorar el món, fer favorsfinsi tot abans que te'lstornin. És a dir: no tornar favors,sinó pagar per avançat, i no necessàriament a qui te’l va fer a tu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)