Butlletí 75 "PARLEM EN FAMÍLIA DE JOCS I JOGUINES"
IMPORTÀNCIA DEL JOC EN L’EDUCACIÓ DELS NENS/ES
VICTORIA GÓMEZ SERÉS (pedagoga)
Hi ha una joguina imprescindible: els pares. És motivadora, sempre inventa coses, dóna seguretat, afecte i mai s'acaben les piles. Els nostres fills recordaran les estones que passem junts, els jocs als que juguem, els llibres que els hi vam llegir o els contes que els hi vam explicar però no recordaran si els hi vam comprar 4 o 24 joguines.
Educació dels nens de 0 a 6 anys:
Molts pares no són conscients de la importància que té l'educació en aquesta etapa de la vida, malgrat això és precís tenir en compte que en aquests sis primers anys de vida es desenvolupen al voltant del 60% de les capacitats dels nens/es i aquelles que no es treballen al seu temps es més difícil recuperar-les. Podem arribar a pensar que els nens petits són unes personetes que estan només a l'espera de “ser grans” i en aquest moment començar la tasca de l'educació. Alguns pares a l'escoltar o llegir aquestes paraules es pregunten “però tan petit s'assabenta de res?”. La resposta és contundent: els primers sis anys de vida són fonamentals per assentar les bases del seu futur. Els hàbits inculcats des d'aquesta primerenca edat són ciments sobre els que anirem assentant les bases de la seva futura personalitat. S'educa des del naixement.
Què fan els nens/es fins els sis anys?
Els primers mesos, aparentment, dormir i menjar. Aparentment perquè a través de les seves ploralles, dels seus borbolleigs són capaços de cridar l'atenció en primer lloc de la mare i després d'aquells que li envolten amb la finalitat de cobrir les seves necessitats. Després riuen, parlen, caminen… i durant tot aquest temps apareix un denominador comú ¡JUGUEN! La seva activitat principal és el joc, la seva feina és jugar, és més aprenen jugant. A través del joc aprenen tot o gairebé tot, en primer lloc a valorar-se a sí mateixos i a tenir la confiança necessària per enfrontar-se a les diferents etapes evolutives d'una forma espontània i agradable. És important tenir en compte la relació que guarda el temps dedicat al joc amb el grau d'autoestima que té el nen; un nen que jugui molt creixerà amb major vitalitat, major equilibri emocional i amb tota seguretat serà un nen content i per tant feliç. A partir dels quatre anys el nostre fill, amb un domini de tot el seu cos, posarà a prova els seus límits físics, així doncs necessita jocs a l'exterior on pugui córrer, saltar, caminar per un rastell, pujar i baixar escales. És el moment d'introduir la bicicleta o el tricicle. En aquest moment no només li segueix agradant construir sinó també organitzar l'espai però en especial és l'etapa a la que comença a imitar la realitat. Jugarà a ser el/la mestre/a de la seva escola i les seves nines o ninos seran els seus alumnes, imitarà el seu to de veu, les seves frases més repetides, jugarà també als metges i per descomptat a pares i mares. És interessant observar com juguen, que diuen i com imiten a qui tenen al seu voltant amb la finalitat de saber quines percepcions tenen de la realitat que els envolta; per això és el moment de comprar cuines, disfresses, cotxes…
Educació dels nens de 0 a 6 anys:
Molts pares no són conscients de la importància que té l'educació en aquesta etapa de la vida, malgrat això és precís tenir en compte que en aquests sis primers anys de vida es desenvolupen al voltant del 60% de les capacitats dels nens/es i aquelles que no es treballen al seu temps es més difícil recuperar-les. Podem arribar a pensar que els nens petits són unes personetes que estan només a l'espera de “ser grans” i en aquest moment començar la tasca de l'educació. Alguns pares a l'escoltar o llegir aquestes paraules es pregunten “però tan petit s'assabenta de res?”. La resposta és contundent: els primers sis anys de vida són fonamentals per assentar les bases del seu futur. Els hàbits inculcats des d'aquesta primerenca edat són ciments sobre els que anirem assentant les bases de la seva futura personalitat. S'educa des del naixement.
Què fan els nens/es fins els sis anys?
Els primers mesos, aparentment, dormir i menjar. Aparentment perquè a través de les seves ploralles, dels seus borbolleigs són capaços de cridar l'atenció en primer lloc de la mare i després d'aquells que li envolten amb la finalitat de cobrir les seves necessitats. Després riuen, parlen, caminen… i durant tot aquest temps apareix un denominador comú ¡JUGUEN! La seva activitat principal és el joc, la seva feina és jugar, és més aprenen jugant. A través del joc aprenen tot o gairebé tot, en primer lloc a valorar-se a sí mateixos i a tenir la confiança necessària per enfrontar-se a les diferents etapes evolutives d'una forma espontània i agradable. És important tenir en compte la relació que guarda el temps dedicat al joc amb el grau d'autoestima que té el nen; un nen que jugui molt creixerà amb major vitalitat, major equilibri emocional i amb tota seguretat serà un nen content i per tant feliç. A partir dels quatre anys el nostre fill, amb un domini de tot el seu cos, posarà a prova els seus límits físics, així doncs necessita jocs a l'exterior on pugui córrer, saltar, caminar per un rastell, pujar i baixar escales. És el moment d'introduir la bicicleta o el tricicle. En aquest moment no només li segueix agradant construir sinó també organitzar l'espai però en especial és l'etapa a la que comença a imitar la realitat. Jugarà a ser el/la mestre/a de la seva escola i les seves nines o ninos seran els seus alumnes, imitarà el seu to de veu, les seves frases més repetides, jugarà també als metges i per descomptat a pares i mares. És interessant observar com juguen, que diuen i com imiten a qui tenen al seu voltant amb la finalitat de saber quines percepcions tenen de la realitat que els envolta; per això és el moment de comprar cuines, disfresses, cotxes…
Finalment, també és important desenvolupar la imaginació a través del joc simbòlic: jugar a
que ells mateixos o les joguines i objectes que escullen són una cosa diferent del que són en
realitat. El joc simbòlic ajuda al nostre fill a la seva socialització perquè començarà a compartir
el seu joc fictici amb els seus germans o bé amb els seus companys de col·legi. Amb el joc
simbòlic començarà a anticipar i a expressar les seves intencions, és a dir, a planificar
prèviament el que vol fer, quines joguines necessita, quins papers adoptaran tant ell com els
que juguin amb ell. Aquest resulta un gran pas cap a la maduració psicològica que poc a poc li
portarà al descobriment de la necessitat de posar regles en el joc, amb la qual cosa descobrirà
noves formes de jugar, els jocs amb normes.
Els pares no hauríem de diferenciar entre joguines per a nens o per a nenes. De fet, els
nostres fills aprenen per models de conducta i els seus models més importants són els seus
pares. Els nostres fills, fan allò que veuen fer als seus pares, així si el papà és qui li ha canviat
amb assiduïtat el bolquer i l'ha banyat, és lògic que els nostre fill/a tant si és nen com si és
nena repeteixi les mateixes conductes amb els seus ninos. Si mamà li porta cada dia al cole en
cotxe i després fa la compra en el supermercat el nostre fill baró o nena repetirà les mateixes
conductes. L'orientació sexual dels nostres fills no es veu influenciada pel tipus de joguina que
utilitzen sinó pel model del seus pares.
A mode de conclusió, en un tema tan ampli com la importància del joc i les joguines en la vida
del nostre fill ressaltaria la idea que, el dia de demà, els nostres fills recordaran les estones
que vam passar junts, els jocs als que juguem, els llibres que els vam llegir o els contes que
els hi vam explicar però no recordaran si els hi vam comprar quatre o vint-i-quatre joguines.
BENEFICIS DEL JOC - Mònica López Ferrado
1 Desperta la curiositat, el motor de l'aprenentatge. Qui no és curiós no aprèn.
2 Permet relacionar la satisfacció i el fet de passar-s'ho bé amb l'acceptació de reptes i
relacions socials.
3 Implica acceptar reptes i, per tant, fomenta l'instint de superació.
4 Contribueix a crear confiança en un mateix, a l'autoconeixement i a millorar l'autoestima.
5 Quan es juga cal prendre decisions. És una manera natural, delimitada i protegida d'assajar
la futura vida adulta.
6 Crea defenses contra la frustració. No sempre es guanya i cal aprendre a acceptar les
derrotes.
7 Ajuda a acceptar les pautes de convivència i a interioritzar-les.
8 Permet als infants expressar i treure enfora sentiments que els preocupen i els poden
neguitejar.
9 Socialitza. Cal escoltar els altres, expressar-se, compartir i negociar davant els conflictes.
10 Desenvolupa el llenguatge. Mentre juguen, els nens xerren molt, fins i tot quan estan sols.
Així enriqueixen el vocabulari i aprenen a posar paraules a les imatges.
Bones condicions de joc. Com aconseguir-les
1 Interessar-nos per les seves aficions i compartir-les amb ells.
2 Acompanyar el joc.
3 Crear un clima càlid i tendre.
4 Afavorir el sentiment de confiança.
5 Reconèixer i apreciar els sentiments que s'expressen en el joc.
6 Ajudar-los a fer més reals les seves fantasies.
7 Permetre les joguines fortuïtes, estimular les joguines inventades i seleccionar les que
comprem.
8 Tenir cura de la salut i el manteniment de les joguines: ordenar-les, cuidar-les, netejar-les.
9 Dedicar-los temps. Buscar complicitats.
10 Facilitar espais i temps per jugar, companys amb qui fer-ho, joguines segures amb les quals jugar.
Butlletí 74 "CENTREM-NOS"
Es fa palès, que per que hi hagi un bon diàleg s´ha de saber escoltar i, com sempre, no oblidar que hem de dedicar-hi temps. Es important l´actitud de pensar que nosaltres, els pares, no sempre tenim tota la raó i que escoltant aprendrem i coneixerem amb profunditat els nostres fills, que no ens obriran el seu cor si som dogmàtics, rígids i poc flexibles. Ja es veu que, per que hi hagi bona comunicació, és molt important anar amb la senzillesa de qui vol ajudar, mai imposar.
Podem caure en un defecte de pensar que ja sabem que ens diran. Saber ja la resposta perquè creiem que el nostre fill és d´una determinada manera i no donar possibilitats al nostre fill o filla d´expressar-se àmpliament i totalment. Si no els deixem explicar-se del tot no donem oportunitat de millorar, ja que ens mancarà la informació completa i no sabrem que fer per aconsellar.
Enumerarem algunes qualitats convenients per arribar a establir un bon diàleg, donant per descomptat, que la primera de totes serà respondre a totes les preguntes que ens facin.
1. No interrompre i tenir molta paciència; això val per totes les edats, des del fill o filla petit que quasi no sap parlar, però ens vol demanar quelcom, fins l´adolescent que ens vol explicar un problema o una alegria i ho fa d´una forma acalorada. Per exemple, ens estan explicant una cosa i nosaltres ens preocupem de la forma gramatical que estan emprant, més que del contingut i dels sentiments del fill; malament faríem si corregíssim la gramàtica a mitja explicació perquè potser ´´tallaríem´´ l´espontaneïtat.
2. Mirar els ulls del nostre fill i aprovar afirmativament amb el gest per animar i demostrar que ens interessa el que ens diu; amb la mirada dels pares es pot demostrar interès i afecte i descobrir, en la dels fills, tot el seu estat d´ànim.
3. Saber preguntar. Convé fer una pregunta de manera positiva per assegurar-nos de que ens assabentem i entenem el que ens diuen; també serveix preguntar per captar el nivell que tenen d´enteniment del tema que sigui, i per tant, avançar informacions sobre sexualitat, diversions, addicions, etc..., aprofitant moments d´oci i tranquil•litat per tenir aquestes converses i donar criteri.
4. No mirar el rellotge. Per als fills és molt important que demostrem un real interès per les seves coses; tenim bons moments per comunicar-nos si els sabem aprofitar encara que l´experiència ens digui, que el ´´moment´´ del fill potser no coincideix amb el nostre. Aquí sí que hi ha la prova d´amor real: deixar les coses pròpies pel bé del fill, que ens necessita. Escriu André Frossard aquesta frase que ens pot fer reflexionar: ´´Mirem per la finestra el bullit del carrer i ens oblidem d´algú que està al nostre costat i necessita la nostra companyia´´.
L´autèntica comunicació es fonamenta en coses petites d´esforç personal: no mirar un programa de televisió, saber ´´abaixar´´ el diari, no fer una sortida de nit per estar amb els fills... De cara al futur són més rendibles aquestes renúncies perquè sempre els nostres fills ens diguin la veritat amb claredat i a la família es visqui el clima de confiança adient, que produeix serenitat; mai s´ha d´acabar la paciència i la il•lusió per saber escoltar.
Victoria Cardona Romeu
Professora i educadora familiar
LLIBRES:
- Com hem de parlar perquè els fills escoltin i escoltar perquè els fills parlin. ADELE FABER; ELAINE MAZLISH. Editorial MEDICI, 2013 ISBN 9788497991278
Butlletí 73 "DRETS I DEURES"
L'educació de tota persona té dues vessants necessàries i igual d'importants: la individual i la social. És cert que tot individu és diferent dels altres, té una determinada personalitat, forma de ser, de pensar i d'actuar que el fa únic. Nosaltres, l'hem d'ajudar que es conegui, que sàpiga quines són les seves potencialitats i els seus límits, que vagi construint la seva escala de valors, que sàpiga com afrontar els problemes que se li apareixen, etc.
Però, a més de l'aspecte individual, no podem negar la vessant social que té tota persona. Només pel fet de néixer en una determinada comunitat i d'estar envoltats d'altres persones, com a educadors hem d'atendre la part relacional i de pertinença a una societat determinada. La cultura que ens acull i els diferents grups socials amb els quals tenim relació ens ensenyen una forma concreta de veure i de viure en el món i, per tant, ens mostren i ens ensenyen valors propis que segur que serien diferents si haguéssim nascut en un altre territori i en una altra cultura.
Sentir-nos part d'un grup i fomentar el sentiment de pertinença ens ha d'ajudar per conèixer i valorar les nostres arrels, però mai ens ha de tancar en la nostra comunitat ni ser inflexibles davant tot allò que és diferent al que nosaltres hem viscut o pensem que és el millor. És necessari i imprescindible treballar també l'obertura cap a altres cultures i persones, intentant entendre les diferents realitats que existeixen i lluitar per un diàleg respectuós entre tots i totes, independent de la nostra realitat contextual.
És indispensable que una persona se senti membre d'un grup social. Pertànyer a un grup dóna seguretat, i a més, afavoreix un bon desenvolupament i creixement. És important que el grup ens ajudi a ser autònoms en l'adquisició dels hàbits bàsics, a tenir una imatge ajustada de nosaltres mateixos, a saber fomentar la justícia i la solidaritat, a aprendre habilitats socials com demanar perdó o donar les gràcies, a aprendre a expressar els nostres propis sentiments, a manifestar actituds afectuoses, a compartir amb els altres, a escoltar, a col·laborar, etc.
Aquest tipus d'educació es farà d'una manera o altra segons en el grup en el qual formem part, però és molt necessari perquè , en el futur, la persona tingui les habilitats necessàries per poder viure en societat i poder comportar-se com un vertader ciutadà o ciutadana. Hem de ser crítics, hem de saber reflexionar i hem de saber escoltar; viurem millor i deixarem viure si tenim una actitud positiva davant la vida; és important que la nostra autoestima i autoconcepte augmentin ... i també podríem dir moltes altres coses. Però totes elles tenen un mateix comú denominador: s'ensenyen i s'aprenen. Per tant, l'educació ha de tenir en compte aquesta vessant social, vessant molt important, juntament amb l'individual, pel creixement correcte i harmònic de tota persona.
Ester Casals Grané. Doctora en Pedagogia. Professora Titular de la UB. Especialista en educació en valors a l'educació infantil (de 0 a 6 anys)
LLIBRES
- CURY, AUGUSTO, Hijos brillantes, alumnos fascinantes. España. Grupo Planeta 2010
- CURY, AUGUSTO, Padres brillantes, maestros fascinantes. España. Grupo Planeta 2012
VÍDEOS /WEB
Butlletí 72 "TEMPS... AMB LA FAMÍLIA"
Com gaudir amb els fills?
Per poder gaudir dels fills, el primer que cal que fem els pares és saber gaudir sols de les nostres aficions i els nostres interessos. De vegades caldrà que fem un esforç per recuperar allò amb què abans ens ho passàvem bé i que potser hem anat abandonant. I és que si els pares no som capaços de passar-nos-ho bé, com podrem afavorir que els fills ho facin, o com podrem gaudir conjuntament amb ells?
La capacitat de gaudir amb els fills no s'improvisa ni sorgeix de forma automàtica en el moment que ens convertim en pares. Saber gaudir del que tenim és una capacitat que ja haurem desenvolupat, o no, a través de trobar interessos i aficions. Però cal que estiguem bé amb nosaltres mateixos. Si no ho estem, no serem capaços de gaudir del que tenim a l'abast, i tendirem a esperar que siguin els altres els que organitzin el nostre entorn de manera que aconseguim passar-nos-ho bé. Si no sabem què ens agrada, esperem que sigui l'altre (parella, company, amic), qui ens proposi activitats i sortides que ens procurin benestar, amb el risc corresponent que, si no ho encerten, o bé si l'activitat no resulta reeixida, ens trobem de nou queixosos i insatisfets. És important conèixer aquest funcionament dels pares per poder entendre què passa quan els pares no són capaços de passar-s'ho bé amb els fills, ja que això últim només passarà quan els pares siguem capaços de passar-nos-ho bé sols. Molts pares es queixen que els seus fills no se saben entretenir i que, per a desesperació dels pares, diuen que s'avorreixen. Cal, aleshores, que els pares comencin pensant què els agrada a ells mateixos i què els fa passar-ho bé, i treballar a favor que ells desenvolupin la capacitat de fer coses que els agradin i els produeixin satisfacció, encara que siguin coses molt senzilles i de cada dia. I és que el que ens proporciona plaer i satisfacció sovint no són les grans coses, projectes o viatges importants, sinó les petites coses de cada dia. A vegades, sota l'excusa que no tenim temps per a res, s'hi amaga la dificultat de saber què ens agrada per poder-ho portar a terme. Així doncs, és condició indispensable per gaudir amb els fills
de desenvolupar abans la capacitat de poder fer-ho nosaltres mateixos. Cal tenir en compte que el que sigui bo per a nosaltres, els pares, serà bo per als fills. Els fills no necessiten pares que se sacrifiquin tant, que ho deixin tot per ells, sinó pares que tinguin capacitat de passar-s'ho bé, ja que solament així seran capaços d'estimular aquesta capacitat en els fills i de poder fer-ho conjuntament.
Montserrat García Milà i Palaudàries. Psicòloga clínica, psicoanalista, psicoterapeuta.
VÍDEOS:
https://www.youtube.com/watch?v=5egLxg_7mg0 La otra carta (anunci d’Ikea)
Com gaudir amb els fills?
Per poder gaudir dels fills, el primer que cal que fem els pares és saber gaudir sols de les nostres aficions i els nostres interessos. De vegades caldrà que fem un esforç per recuperar allò amb què abans ens ho passàvem bé i que potser hem anat abandonant. I és que si els pares no som capaços de passar-nos-ho bé, com podrem afavorir que els fills ho facin, o com podrem gaudir conjuntament amb ells?
La capacitat de gaudir amb els fills no s'improvisa ni sorgeix de forma automàtica en el moment que ens convertim en pares. Saber gaudir del que tenim és una capacitat que ja haurem desenvolupat, o no, a través de trobar interessos i aficions. Però cal que estiguem bé amb nosaltres mateixos. Si no ho estem, no serem capaços de gaudir del que tenim a l'abast, i tendirem a esperar que siguin els altres els que organitzin el nostre entorn de manera que aconseguim passar-nos-ho bé. Si no sabem què ens agrada, esperem que sigui l'altre (parella, company, amic), qui ens proposi activitats i sortides que ens procurin benestar, amb el risc corresponent que, si no ho encerten, o bé si l'activitat no resulta reeixida, ens trobem de nou queixosos i insatisfets. És important conèixer aquest funcionament dels pares per poder entendre què passa quan els pares no són capaços de passar-s'ho bé amb els fills, ja que això últim només passarà quan els pares siguem capaços de passar-nos-ho bé sols. Molts pares es queixen que els seus fills no se saben entretenir i que, per a desesperació dels pares, diuen que s'avorreixen. Cal, aleshores, que els pares comencin pensant què els agrada a ells mateixos i què els fa passar-ho bé, i treballar a favor que ells desenvolupin la capacitat de fer coses que els agradin i els produeixin satisfacció, encara que siguin coses molt senzilles i de cada dia. I és que el que ens proporciona plaer i satisfacció sovint no són les grans coses, projectes o viatges importants, sinó les petites coses de cada dia. A vegades, sota l'excusa que no tenim temps per a res, s'hi amaga la dificultat de saber què ens agrada per poder-ho portar a terme. Així doncs, és condició indispensable per gaudir amb els fills
de desenvolupar abans la capacitat de poder fer-ho nosaltres mateixos. Cal tenir en compte que el que sigui bo per a nosaltres, els pares, serà bo per als fills. Els fills no necessiten pares que se sacrifiquin tant, que ho deixin tot per ells, sinó pares que tinguin capacitat de passar-s'ho bé, ja que solament així seran capaços d'estimular aquesta capacitat en els fills i de poder fer-ho conjuntament.
VÍDEOS:
https://www.youtube.com/watch?v=i4u0-gi7dsg Papà, t’estic mirant!
Butlletí 71 "CONFIEM EN L'ESCOLA"
Com afrontar el començament de l’escola?
Per a un nen de tres anys, el començament de l'escola representa començar a viure un ritme nou i amb normes diferents a les de l'escola bressol. La diferència serà encara més gran si el nen ha tingut la sort de poder gaudir de l'ambient familiar, ja que haurà d'experimentar, per primera vegada, la separació de la seva llar i viure en un medi totalment diferent.
Per a l'infant, començar l'escola és una experiència emocional que li comportarà satisfer la curiositat de descobrir què és l'entorn escolar, amb tota la seva riquesa de novetats.
Però també haurà d'afrontar un entorn humà i físic desconegut, fet que li provocarà una sensació de desemparament més o menys intensa.
Sovint als adults ens és més fàcil veure la il·lusió que per al nen/a representa iniciar l'escola, que no pas la vivència de desemparament del nen, ja que aquesta ens amoïna i atabala. Ens agradaria que els nostres fills no visquessin situacions d’ansietat. Però ells necessiten, per poder créixer físicament i psicològicament sans, que comprenguem les seves ansietats, que les tolerem i que amb el nostre amor i cura els confortem.
Els pares us heu preocupat per trobar una escola adient per al vostre fill/a, d'acord amb els valors que voleu que ells adquireixin i en ressonància amb les vostres experiències escolars. Aquest pas sempre està ple d'expectatives i d'interrogants: Com s'hi adaptarà? Aprendrà?. Serà per a ell un lloc agradable, o un espai de desavinença i incomprensió? Serà l'escola adient per a ell/a?. Són preguntes que ens condicionen i determinen el judici que podem fer de les conductes dels nostres fills. A una mare que voldria que el seu infant no patís del dolor de la separació com ella va patir, els plors i malestar normal que tot nen/a sofreix a l'inici de l'escolaritat pot angoixar-la excessivament i provocar-li una actitud d'incomprensió i exigència. Els nens/es creixen psicològicament en la mesura que viuen i expressen el patiment que els provoquen els canvis al llarg de la vida i troben una actitud de comprensió en els seus pares. El començament de l'escola suposa experimentar un canvi i això farà que els nostres fills tinguin conductes de més petits, a voltes agressives, o en aparença perdin comportaments que havien adquirit i que ens feien sentir orgullosos com a pares. Cal que els pares tinguin molta disponibilitat i receptivitat per connectar amb les intenses emocions que viuen els fills al començament de l'escola, d'excitació, alegria per la descoberta de noves relacions i coses, i també de desconcert i desemparament.
Llúcia Viloca Novellas, fundadora del Centre Especial Carrilet de tractament de nens autistes. Professora de la Universitat Ramon Llull.
Llúcia Viloca Novellas, fundadora del Centre Especial Carrilet de tractament de nens autistes. Professora de la Universitat Ramon Llull.
LLIBRES:
• CURY, AUGUSTO, Hijos brillantes, alumnos fascinantes. España. Grupo Planeta 2010
• CURY, AUGUSTO, Padres brillantes, maestros fascinantes. España. Grupo Planeta 2012
VÍDEOS /WEB:
• https://www.youtube.com/watch?v=PBix5ZDJnWU Sóc mestra.
• http://pedagogiaenlablogosfera.blogspot.com.es/2011/11/lista-de-grandes-pedagogos-ysus.html Grans pedagogs
• http://www.familiaforum.net/index.php Web de temàtica familiar
Butlletí 69 "JO SÓC... LA IAIA"
Vivim en una societat tremendament dinàmica, on els models familiars es van emmotllant a circumstàncies laborals, econòmiques, d'espai… El prototipus de nucli familiar que durant generacions va ser vàlid per a tots, ja no serveix, i si volem definir què és una família, tindrem serioses dificultats, perquè el ventall de realitats és ampli i els papers de cadascun dels seus membres es defineix d'acord amb cada situació singular. Amb tots aquests canvis, la funció de pares i avis vers els més petits de la casa pren una altra dimensió: per una banda, perquè els avis assumeixen responsabilitats més enllà del que els correspondria i per una altra, perquè els pares es veuen desbordats per les responsabilitats laborals i familiars, amb tota la tensió emocional que això comporta per a tots.
A més del vessant social canviant que tant ens condiciona, no podem oblidar l'estadi personal en què es troben els avis i els pares. Els primers manifesten sovint que veuen la vida d'una altra manera, que volen que els seus néts tinguin un bon record d'ells, que la vida dóna moltes voltes. També tenen molt present el tema de la salut i la mort (la seva, la dels seus iguals, la dels seus avantpassats…). Tot això els proporciona una "imago mundi" ben llunyana de la dels segons, els quals projecten a temps vista i intenten seguir unes pautes amb els fills amb l'única finalitat d'educar-los el millor possible, d'acord amb els seus criteris.
Una relació familiar esdevé conflictiva quan avis i pares aboquen –cadascú per la seva banda- un model educatiu diferent. Això moltes vegades es fa visible en actes quotidians com l'alimentació, el dormir, el veure la televisió, la forma de transmetre la fe... Però quan aquestes dues visions del món han arribat a una entesa respectuosa com a adults, el que rep l'infant és una gran riquesa, perquè no solament el fa feliç en aquell moment, sinó que li deixa una base afectiva immillorable.
És important que els pares puguin expressar als avis què esperen de l'educació dels seus fills, tenint en compte que sols val allò essencial i irrenunciable. És imprescindible que els avis expressin allò més fonamental de la relació amb els seus néts. I cal arribar a un pacte. Fora del que és fonamental, s'hauran d'adaptar mútuament a les discrepàncies de criteris.
Per acabar, una referència literària excel·lent per a abordar aquest tema: La sonrisa etrusca, on un avi descobreix de nou el sentit de la vida a partir de la relació que estableix amb el seu nét, no sense passar per les desavinences amb el fill i jove i pel sentiment d'inadaptació a la societat moderna. Tot un retrat, amb el qual molts s'identificaran.
Vivim en una societat tremendament dinàmica, on els models familiars es van emmotllant a circumstàncies laborals, econòmiques, d'espai… El prototipus de nucli familiar que durant generacions va ser vàlid per a tots, ja no serveix, i si volem definir què és una família, tindrem serioses dificultats, perquè el ventall de realitats és ampli i els papers de cadascun dels seus membres es defineix d'acord amb cada situació singular. Amb tots aquests canvis, la funció de pares i avis vers els més petits de la casa pren una altra dimensió: per una banda, perquè els avis assumeixen responsabilitats més enllà del que els correspondria i per una altra, perquè els pares es veuen desbordats per les responsabilitats laborals i familiars, amb tota la tensió emocional que això comporta per a tots.
A més del vessant social canviant que tant ens condiciona, no podem oblidar l'estadi personal en què es troben els avis i els pares. Els primers manifesten sovint que veuen la vida d'una altra manera, que volen que els seus néts tinguin un bon record d'ells, que la vida dóna moltes voltes. També tenen molt present el tema de la salut i la mort (la seva, la dels seus iguals, la dels seus avantpassats…). Tot això els proporciona una "imago mundi" ben llunyana de la dels segons, els quals projecten a temps vista i intenten seguir unes pautes amb els fills amb l'única finalitat d'educar-los el millor possible, d'acord amb els seus criteris.
Una relació familiar esdevé conflictiva quan avis i pares aboquen –cadascú per la seva banda- un model educatiu diferent. Això moltes vegades es fa visible en actes quotidians com l'alimentació, el dormir, el veure la televisió, la forma de transmetre la fe... Però quan aquestes dues visions del món han arribat a una entesa respectuosa com a adults, el que rep l'infant és una gran riquesa, perquè no solament el fa feliç en aquell moment, sinó que li deixa una base afectiva immillorable.
És important que els pares puguin expressar als avis què esperen de l'educació dels seus fills, tenint en compte que sols val allò essencial i irrenunciable. És imprescindible que els avis expressin allò més fonamental de la relació amb els seus néts. I cal arribar a un pacte. Fora del que és fonamental, s'hauran d'adaptar mútuament a les discrepàncies de criteris.
Per acabar, una referència literària excel·lent per a abordar aquest tema: La sonrisa etrusca, on un avi descobreix de nou el sentit de la vida a partir de la relació que estableix amb el seu nét, no sense passar per les desavinences amb el fill i jove i pel sentiment d'inadaptació a la societat moderna. Tot un retrat, amb el qual molts s'identificaran.
LLIBRES:
• CURY, AUGUSTO, Hijos brillantes, alumnos fascinantes. España. Grupo Planeta 2010
• CURY, AUGUSTO, Padres brillantes, maestros fascinantes. España. Grupo Planeta 2012
• Dr. CORBELLA, Una relació: pares i fills. Ed. Columna. Barcelona, 1993, capítol XIV: I els avis?
• SAMPEDRO, José Luis, La sonrisa etrusca. Ed. Plaza Janés. Barcelona, 1999.
VÍDEOS /WEB:
• http://www.familiaforum.net/index.php web de temàtica familiar
• http://cuentosparadormir.com/ contes tradicionals i actuals classificats per valors
. https://www.youtube.com/watch?v=Yxhybsc0w6g un video sobre la important tasca educadora dels avis.
Butlletí 68: "L'ALEGRIA"
Entenem que un nen feliç està més ben preparat per afrontar la vida adulta, la qual cosa significa que quan creixi podrà crear nous vincles externs a la família d'origen, tenir amics, formar parella, arribar a una estabilitat emocional, tenir projectes en la vida. No obstant això, l'ésser feliç en la infància, no és una garantia de felicitat en el futur, ja que la vida adulta comporta una sèrie de situacions noves que no sempre es poden assumir. L'entrada en el món laboral, formar una nova família, ser independent, constitueixen moments especialment importants que l'adult ha d'assumir i per a la qual no sempre té les eines necessàries. En créixer, es perd aquesta seguretat que donen els pares en la infància i alguns adults, aquest procés, necessari per a assolir una major autonomia, no el poden acceptar. Ser feliç en la infància és una bona vacuna, però no sempre arriba per afrontar les vicissituds de la vida adulta.
El joc és l'activitat més important que desenvolupa el nen. Aprendre "jugant" és una conquesta del nen sobre el món que l'envolta, la seva manera de conèixer, abastar, incorporar aquest món al seu món interior. Cada nen crea el seu propi llenguatge a través del joc. El primer aprenentatge del món es realitza com un explorador, en el qual tot es reconeix a través dels sentits i l'interès propi. Traslladar-se a un aprenentatge més reglat, en el qual ha d' incorporar el que l'adult li proposa, requereix d'una etapa intermèdia en la qual l'aproximació a l'aprenentatge pugui realitzar-se a través del joc i així estigui més ben integrat.
LLIBRES
• CURY, AUGUSTO, Hijos brillantes, alumnos fascinantes. España. Grupo Planeta 2010
• CURY, AUGUSTO, Padres brillantes, maestros fascinantes. España. Grupo Planeta 2012
• TORRALBA, FRANCESC, La lògica del don. España. Ediciones KHAF. Grupo Editorial Luis Vives 2012
VÍDEOS /WEB
• http://www.familiaforum.net/index.php web de temàtica familiar
• http://cuentosparadormir.com/ contes tradicionals i actuals classificats per valors
• http://pallapupas.org/# pallassos que visiten els nens malalts de l’hospital
• https://www.youtube.com/watch?v=3Glr5j1vDrk dibuixos animats L’ovella perduda (Max7)
Butlletí 66: "LA GELOSIA"
Resum de la trobada
La gelosia és un sentiment natural en l’ésser humà i ens acompanya tota
la vida. Es dóna a totes les edats, però afecta especialment la infància per la
inseguretat que comporta la immaduresa (afirmació personal en procés de
construcció), per la poca experiència i per l'escàs coneixement per a
identificar la causa del malestar.
· La convivència ens fa
establir relacions amb els altres. Els altres poden ser font d‘ajuda,
satisfacció, plenitud...però també de decepció, exigència, amenaces...
Comprendre l’ambivalència de les relacions ens ajudarà a viure-les amb
normalitat.
QUÈ PODEM FER?
. Preparació a la vinguda d'un nou germà, ajustada a la
realitat (no podrà jugar amb ell, ni serà la seva joguina…)
LLIBRES:
- Heike
BAUM ¡Mamá, siempre me está
molestando! Edit. Oniro
Un
llibre molt breu, amb una part teòrica i una segona part de propostes. Val molt
la pena!
- Adele
FABER · Elaine MAZLISH Hermanos, no
rivales Edit. Medici
De
les autores del clàssic “Cómo hablar para que tus hijos escuchen y cómo
escuchar para que tus hijos te hablen”, una obra indispensable per adonar-nos
de com tots els pares i mares “patinem” en les mateixes coses pel que fa a la
relació de germans. Molt interessants les recreacions de les intervencions dels
membres dels grups de suport d’on van sortir els casos del llibre, i de molta
ajuda les il·lustracions.
- Elizabeth
CRARY Crecer sin peleas Edit.
Integral
Una
obra que té uns quants anys, però segueix sent vàlida, insistint en els
mateixos conceptes que obres posteriors: descriure els problemes, evitar
judicis i comparacions, atorgar atenció individualitzada...
- ‘La gelosia ve i se’n va’, nou títol de la col·lecció Toni i Tina
L’editorial Almadraba i l’Hospital Sant Joan de Déu han publicat dos nous títols de la col·lecció Toni i Tina (Adéu, tristesa i La gelosia ve… i se’n va), una sèrie de contes pensada per educar les emocions infantils mentre els més menuts gaudeixen d’unes històries divertides que capten el seu interès des del primer moment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.
Butlletí 64: "ENRABIADES INFANTILS"
Resum de la trobada
El procés cap a la maduració personal passa per al necessitat de reforçar
la pròpia identitat, ja sigui mitjançant l’exercitació de l’autonomia, ja sigui
per mitjà de conductes d’oposició a l’adult.
Entendre les rebequeries com una manifestació d’aquesta necessitat
d’afirmació i no com una provocació a la nostra autoritat, permetrà que la
nostra intervenció estigui més lliure d’emocions negatives i, en conseqüència,
pugui anar orientada, amb més nitidesa, a acompanyar l’infant per trobar
maneres més positives d’afirmació.
Què podem fer?
o Quan
estem enfadats necessitem expressar la nostra ràbia, el com ho fem és molt important:
§
Amb paraules que expressin els nostres sentiments però que
no insultin ni ataquin al nen: Estic molt
enfadada, espero que recullis tot això que has tirat. Evitar: Ets un desordenat, un brut, un desastre....
§
Allunyar-se de l’escena, dóna la possibilitat d’asserenar-se
i poder dir les coses correctament en un altre moment. Rentar-se la cara,
remugar al lavabo o en un lloc que no ens senti ningú, mirar-nos al mirall i
reconèixer la cara que fem, fer un sudoco, escriure en una llibreta el que
sentim, passar el relleu a la parella…poden ajudar-nos a asserenar-nos i evitar
reaccions de les quals ens empenedim més tard. No fer-li cas fins que no s’ha
acabat la rebequeria.
§
Fer les paus un cop passada l’escena. Sempre els hem de fer
notar que la nostra estima està per sobre dels moments d’enuig.
o
Com actuar davant una rebequeria?
§
Agafar el nen i apartar-lo del lloc on s’ha organitzat
l’escàndol.
§
Deixar-lo en un lloc “neutre”, ni la seva habitació ni el
lavabo, per tal que pensi i es calmi… no més de 5 minuts. El missatge ha de ser
de l’estil: Ja sabem que estàs enfadat
però com que els pares t’estimen han d’ensenyar-te que hi ha coses que no es
poden fer perquè volem que aprenguis a portar-te bé i quan et calmis sortiràs i
en parlarem.
§
Quan la intensitat del plor disminueix entreu i ajudeu-lo a
demanar perdó i a posar paraules al que ha passat. Les paraules les pot posar
l’adult si el nen fa el gest.
Si es fa sempre amb el mateix ordre i conservant la
calma, sigui a on sigui, el nen veurà que aquest és el ritual i l’ajudarem a
gestionar les rebequeries.
FONAMENTAL: EVITAR QUE ACONSEGUEIXI EL PROPÒSIT DE
LES REBEQUERIES , JA QUE SI PERQUÈ CALLI LI CONCEDIM EL QUE VOL APRENDRÀ QUE
PER ACONSEGUIR LES COSES NOMÉS CAL MUNTAR EL “NUMERET”.
ENS HEM ADONAT QUE...
- És molt important la comunicació entre els pares i
pares/fills.
- Establir criteris comuns a nivell de parella.
- Mantenir la calma. Ajudar
el nen a recuperar l’equilibri, des de l’empatia, mai des de la ràbia o l’enuig.
- Els moments de crisi no acostumen a ser els més adequats per
raonar.
- Contenir el moment de ràbia. Millor les reaccions
reflexives que reactives
- És important establir uns límits clars, que poden ser negociats,
que els ajudin a situar-se en la societat.
- És bo utilitzar el reforç
positiu per tal de propiciar la bona entesa.
- És eficaç donar el missatge als fills que pare i mare van a
una.
- No hem d’agafar les enrabiades com a cosa personal. Poden
ser fruit d’un cúmul de circumstàncies. El nen no va en contra nostra, sinó que
en aquell moment està xocant contra el límit.
- Aquestes situacions són comunes a la majoria de les
famílies.
- Podem fer servir el sentit
comú per viure les situacions de la millor manera.
- L’actitud de l’adult ha de ser : tranquilitzadora,
comprensiva, ferma, dialogant, confiada…
- Actuar amb la il·lusió i el convenciment de la feina ben
feta.
- Acabar amb una bona mostra d’afecte.
En voleu llegir i saber més?
Descifrar el código de la ira
D.. C.. Briiggs ||
El niño feliz,
Editorial Gedisa. Barcelona 2013
La ira llega después
De compras con su hijo de cuatro años, la señora N. descubre
de pronto que este ha desaparecido de su lado. Y comienza una búsqueda
frenética en medio de la multitud, con un sudor frío que la cubre al recordar
un reciente secuestro habido en su vecindario. Entonces lo descubre, sentado
tras un mostrador, mientras juega despreocupadamente con unos papeles.
Tomándolo en brazo, le da una buena palmada en el trasero, mientras susurra:
“¡Malo!” ¡Sabes bien que no tienes que moverte de mi lado! ¡Como vuelvas a apartarte,
te doy una paliza de verdad! ¿me has oído?”
La señora N. está iracunda, pero este sentimiento le llegó
después de otro. El primero fue el temor.
(...) Con frecuencia los seres humanos transformamos en ira
nuestros sentimientos primarios de preocupación, culpa, decepción, rechazo,
injusticia, choque, incertidumbre o confusión.
Rara vez se presenta la ira en primer término.
La ira es un código
El saber que la ira cubre una emoción anterior nos ayuda a
manejarla con más eficiencia, tanto en nosotros mismos como en nuestros niños.
El verla como un código la hace menos amenazante. Cuando uno desconoce este
hecho, es proclive a responder en forma directa y a echar leña al fuego.
Invariablemente, cuando aceptamos la ira por medio de la atención activa, los
niños nos conducen al sentimiento subyacente. El código queda develado, y
llegamos al núcleo del problema.
La ira es normal
A la mayoría de nosotros le enseñaron que la ira es “mala”,
y que no debiera existir. Por nuestra parte, enseñamos a nuestros hijos que es
inaceptable. Y así, ellos se sienten menos valiosos en los momentos en que
están iracundos. La ira es uno más de los hechos de la vida: una de las muchas
emociones que los seres humanos hemos heredado.
Causas de la ira
Todo
sentimiento negativo puede transformarse en ira, pero en cada etapa de la vida
hay situaciones particulares que la producen más que otras. A cualquier edad,
la hostilidad se ve incubada por las normas no realistas, la disciplina
destructiva, los encuentros atemorizantes, la excesiva competencia y la
constante comparación con otros. Es imposible eliminar todas las situaciones
que producen ira, pero tratemos de reducir su cantidad. Siempre habrá bastantes
ocasiones en que los niños alentarán la ira. Cuando ello ocurra, nuestra tarea
consistirá en ayudarlos a expresarla directamente. Eso es, precisamente, lo que
hacemos cuando les brindamos comprensión empática mediante la atención activa,
cuando aceptamos su emoción y canalizamos su ira por salidas seguras.
La
forma en que uno vea las pataletas es importante para que pueda afrontarlas
constructivamente. En resumidas cuentas, se trata nada más que de una
comunicación intensa, que grita: ¡He perdido todo control! ¡Me siento frustrado
por completo!” (Por cierto que algunos jovencitos usan las pataletas como
formas de control: han aprendido que con gritos y pataleos pueden conseguir lo que quieren. Si
esto es lo que ocurre en nuestra casa, sólo tendremos un remedio para la
situación: conservarnos firmes, conseguirnos tapones para los oídos, si es
necesario, y mantener al niño alejado de toda situación pública en que pueda
probar sus recursos más vigorosos, en un esfuerzo por doblegarnos a su
voluntad.
Una vez que aprenda que no vamos a entrar en su juego, es más
probable que lo abandone. Pero tendremos que estar preparados: él va a
intentarlo todo, y al máximo, hasta que quede completamente convencido de que
nuestras tácticas han cambiado.
Cuando vemos la verdadera pataleta como lo que es
–comunicación de la frustración extrema–, nos resulta obvio que la agresión
física de nuestra parte ha de ser el recurso menos útil. En momentos así, el
niño necesita asistencia constructiva: atención activa y canalización de sus
sentimientos hacia salidas seguras. Recordemos que cuando cerramos las
compuertas de la descarga directa de la ira por válvulas de escape aceptable,
insistimos literalmente en la represión, con todas sus desventajas.
ARTICLES:
•
Enrabiades: trucs per superar‐les
http://revista.consumer.es/web/ca/20120901/bebe/76671.php
•
L’enrabiada infantil
http://www.vilaweb.cat/noticia/4100501/20130401/lenrabiada‐infantil.html
• 5
claus per afrontar una rebequeria
http://criatures.ara.cat/blog/2011/06/09/5‐claus‐per‐afrontar‐una‐rebequeria/
MÚSICA:
Quina
ràbia!
http://www.marcparrot.com/es/altres-gravacions/que-mesta-passant
Marc
Parrot i Eva Armisén
Capturar les lletres i les partitures de les
cançons
I el conte que vam comentar a la trobada:
El Monstre de Colors
Autora: Anna Llenas
Il·lustradora: Anna Llenas
Editorial: Flamboyant
Idioma: castellà i català
Any publicació: 2012
Pàgines: 48
Format: 25,5 x 25,5 cm.
Categoria: Àlbum il.lustrat
http://www.annallenas.com/ilustracion-editorial/el-monstre-de-colors.html#.Uo4eIcT3GpA
Butlletí 60: "VALORS I VIRTUTS EDUCABLES"
Resum de la trobada
En una societat com la nostra on sembla que tot es pot tenir a l’instant i res és permanent o estable, ens qüestionem si cal aprendre a esperar. Arribem a la conclusió de que a la vida sempre hem d’esperar. Aprendre a esperar vol dir desenvolupar la capacitat de gestionar el temps, aprendre a regular les expectatives i els desitjos en funció d’uns objectius que valguin la pena.És des dels primers moments de vida que la persona aprèn a esperar i a buscar estratègies per demanar allò que necessita. Si fins als dos anys cal satisfer les seves necessitats per donar-los seguretat, després cal deixar-los que es vagin trobant amb situacions en que l’espera és necessari per tal de desenvolupar les seves capacitats.
La gestió del temps en els infants és un fet que està en procés de desenvolupament, han d’aprendre a esperar. Les coses no sempre poden ser “ara i aquí” “els meus desitjos per davant de tot” i mica a mica han d’anar experimentant que vivim amb altra gent que també tenen les necessitats i desitjos.
La paciència és un signe de maduresa, de seguretat en un mateix i en els altres, sé que puc reflexionar abans d’actuar, i no cal actuar impulsivament.
Educar en la paciència és també saber perseverar, no “llençar la tovallola” a la primera de canvi. És educar en la seguretat en un mateix i anar alliberant-se de la protecció dels altres per esdevenir éssers lliures i autònoms.
Amb la immediatesa deixem perdre el fet d’il·lusionar-nos, de fer volar la imaginació, de preparar, reflexionar…durant el temps d’espera.
Quan es fa una tria es renuncia a altres coses. Hem d’ajudar als nens a tenir una visió del que és important i que no sempre és allò més immediat. A vegades la immediatesa ens allunya del que val la pena de debò
Com volem que siguin els nostres fills? Quins valors tenim com a prioritaris? Són preguntes que cal que ens fem amb regularitat i ens poden ajudar a situar-nos i actuar amb coherència.
En voleu llegir i saber més?
Guia per a pares desbordats i sense energia de Francine FerlandCol∙lecció Família i educació n 12 Editorial GRAÓ
Feu-hi un cop d'ull!
Els que no tenim paciència, no la podem demanar als fills!!!!
Feu un cop d'ull als vídeos:
http://www.youtube.com/watch?v=wTIqlZe‐ets&feature=related
Dr Walsh Marshmallow
WCCO Segment
Una altra versió
delmateix experiment(en castellà):
L’entrevista de
Punset amb enWalter Mischel. Vídeo:
“Redes:felicidad y voluntad”
Un experiment
diferent...també amb infants: Experimento
Comparte-Acción contra el Hambre
http://www.youtube.com/watch?v=e4Kjvc3Y6kc&feature=related
."El secret de la felicitat no és fer sempre allò que un vol sinó estimar allò que un fa". Lleó Tolstoi
."Busquem la felicitat sense saber on, igual que els borratxos busquen casa seva, només convençuts que en tenen una". Voltaire.
."La felicitat és interior, no exterior; per tant, no depèn del que tenim, sinó del que som". Henry Van Dyk.
."Alguna vegada he sospitat que l'única cosa sense misteri és la felicitat, perquè és justifica per si sola". Jorge Luis Borges.
."La felicitat és adonar-se que res és massa important". Antonio Gala.
."Si estem disposats a ser feliços és inevitable no ser-ho alguna vegada a la vida". Blaise Pasca
."Moltes persones es perden les petites alegries esperant la gran felicitat". Pearl S. Buck.
.“Volem ser més feliços que els altres, però això és molt difícil, perquè sempre ens imaginem que els altres són més feliços del que realment són. Montesquieu.
."La veritable felicitat consisteix en fer el bé". Aristòtil .
." La felicitat! No hi ha paraula amb més excepcions; cada persona l'entén a la seva manera". Cecilia Böhl de Faber.
."Si existeix alguna possibilitat d'arribar a alguna cosa semblant a la felicitat, consisteix en aprendre a tolerar la frustració, tot tipus de frustració, però especialment la sentimental". Lucía Etxebarria.
Butlletí 61: COM SOM FELIÇOS?
Resum de la trobada
Hi ha sentiments, emocions, actituds que ens procuren benestar: l’amor, la generositat, la tendresa, la confiança, l’alegria... també l’autonomia, la solidaritat, la superació de reptes personals... ens fan sentir bé, amb pau amb nosaltres mateixos.
Durant els primers anys de la vida, els nens viuen en un món on tot és possible i on la fantasia juga un paper molt important per superar les seves frustracions i motivar el seu esforç, superar les seves contrarietats, satisfer els seus desigs... La fantasia transporta l’infant al món de les emocions. Realitat i fantasia van juntes en la infància. Utilitzar la màgia i la fantasia són recursos per arribar al cor dels infants i provocar il·lusions, alegria, bon humor...
Al mateix temps la infància és una etapa de la vida plena de pors, incerteses, inseguretats, frustracions per les pròpies incapacitats... és per tant important que es desenvolupi en un ambient alegre on les rialles hi estiguin molt presents.
Quan els fem riure, quan els fem estar contents, quan s’emocionen, ajudem a que es sentint més propers als adults i es creem aquella “escalforeta” que alimenta el sentiment de sentir-se estimat i en conseqüència de “felicitat” .
Avui en dia sabem que el cervell és un òrgan canviant. Les conexions neuronals a més de ser estimulades per factors externs, també ho estan per les nostres accions, actituds i pel que fem i pensem. Si afavorim pensaments i actituds positius els canals neuronals més afavorits seran els del benestar. Els que s’associen a l’alegria, la curiositat, l’agraïment, l’esperança, la il·lusió, la generositat, l’amor...
Quan eduquem indiquem i afavorim l’expressió de les capacitats que tenim, per tal de reforçar-les generant comportaments i hàbits que contribueixin al seu desenvolupament. Per tant és important la motivació per tal que els aprenentatges provoquin satisfacció. Si un nen és feliç té un millor rendiment en els aprenentatges, una millor adaptació social i a les circumstàncies de la vida. Recordem que memoritzem millor allò que tenim associat a experiències positives.
Potser, mentre intentem descobrir el secret de la felicitat, mentre visitem psicòlegs, consumim manuals d'experts sobre el tema, provem receptes
miraculoses i sentim gelosia dels altres perquè, segons els nostres ulls, comparativament sempre ens semblen més feliços que nosaltres... la vida passa i ens perdem petits moments de felicitat com: ajudar algú que ens necessita, estimar i sentir-se estimat, agafar la mà de la nostra parella, conversar amb un amic, observar com dorm tranquil un fill, veure en silenci una sortida de sol...
Frases boniques sobre la felicitat:
."La felicitat humana generalment no s’aconsegueix amb grans cops de sort, que passen poques vegades, sinó amb amb aquelles petites coses que passen cada dia". Benjamin Franklin."El secret de la felicitat no és fer sempre allò que un vol sinó estimar allò que un fa". Lleó Tolstoi
."Busquem la felicitat sense saber on, igual que els borratxos busquen casa seva, només convençuts que en tenen una". Voltaire.
."La felicitat és interior, no exterior; per tant, no depèn del que tenim, sinó del que som". Henry Van Dyk.
."Alguna vegada he sospitat que l'única cosa sense misteri és la felicitat, perquè és justifica per si sola". Jorge Luis Borges.
."La felicitat és adonar-se que res és massa important". Antonio Gala.
."Si estem disposats a ser feliços és inevitable no ser-ho alguna vegada a la vida". Blaise Pasca
."Moltes persones es perden les petites alegries esperant la gran felicitat". Pearl S. Buck.
.“Volem ser més feliços que els altres, però això és molt difícil, perquè sempre ens imaginem que els altres són més feliços del que realment són. Montesquieu.
."La veritable felicitat consisteix en fer el bé". Aristòtil .
." La felicitat! No hi ha paraula amb més excepcions; cada persona l'entén a la seva manera". Cecilia Böhl de Faber.
."Si existeix alguna possibilitat d'arribar a alguna cosa semblant a la felicitat, consisteix en aprendre a tolerar la frustració, tot tipus de frustració, però especialment la sentimental". Lucía Etxebarria.
Amb bon humor:
• Els nens
consideren els bénsmaterials poc importants perla seva felicitat(“Què ésser
• La felicidad es un
factor clave en el aprendizaje:
• La recepta de la
felicitat(Propostes d’activitatsi jocs per potenciari desenvoluparla
felicitat dels
nens): http://repositori.esplai.org/agora/PDF/Activitats/Petits/La‐recepta‐de‐la‐felicitat.pdf
LLIBRES
.El Niño Feliz(Dorothy
Corkille), El llibre que més vegades hem recomenat en el FEAC: http://www.casadellibro.com/libro‐el‐nino‐feliz/9788474320015/463524
.¿Cómo tener
hijosfelices y adaptados? (John Rosemond Editorial: Edicions Medici Barcelona, 2005)
.Contes
per ser feliços.
.Bocins de felicitat:
http://www.sortirambnens.com/passa‐ho‐be‐i‐apren/llibres‐recomanats/4170‐bocins‐de‐felicitat.html
VIDEOS:
“Redes,
Búsqueda de la felicidad” (minut 4:30 cap endavant):
“Estás aquí
para ser feliz” (Anunci Coca‐Cola):
Todolodemasesprestado
http://vimeo.com/33726348 del web de
l’Obra Social de SantJoan deDéu on trobareu
altres vídeos interessants
BUTLLETÍ 62 "UNA MANERA DE SER PERSONA?"
Resum de la trobada
Tot sovint el que es “respira” en el nostre entorn, en les nostres converses...expressa insatisfacció, fins i tot per les conseqüències d’aquelles opcions personals que hem pres lliurement. Hem de tenir present que allò que parlem i allò que vivim quotidianament a casa i a l’escola EDUCA.
Eduquem als nostres fills i alumnes quan parlem de la nostra feina, quan reaccionem a les notícies, quan anem pel carrer, quan conduïm, quan ens enfadem desaforadament...Si habitualment les criatures ens senten rondinar, fer-nos víctimes el que passa, queixar-nos... serà més difícil educar-los en la una manera de viure activa i responsable.
Sí aquest és el nostre model d’actuació, les criatures també incorporaran aquesta actitud en el “seu repertori”, per tal d’aconseguir allò que es proposen. Podem entrar en una espiral d’infants “rondinaires” a on només hi hagi queixa però no acció per superar les dificultats.
Criar, educar i ajudar a madurar els nostres fills i alumnes requereix serenitat, reflexió i grans dosis d’energia per tal de no reaccionar de manera impulsiva, sense reflexió. Tenir clars alguns límits, anticipar-nos a algunes demandes, no reaccionar precipitadament, i situar-nos empàticament amb els nostres infants, són criteris que ens poden ajudar a ser més proactius i no tan reactius.
Confiar més en els altres, saber retirar-nos a temps, afavorir situacions en que els nostres fills o alumnes puguin ser autònoms i responsabilitzar-se de les seves accions és una tasca progressiva i inevitable en totes les etapes de l’educació i de la vida.
Tenir sentit crític també requereix aprenentatge. Els pares i educadors podem desvetllar la mirada crítica que copsa la injustícia, la desigualtat, i altres situaciona incorrectes de la nostra societat. Però, alhora hem de ser models i treballar el sentit positiu i responsable que reconeix en les persones la responsabilitat i la possibilitat d’intervenir per tal de millorar la realitat. Potser no podem modificar les situacions però sí acompanyar, entendre i estimar als que les pateixen.
ARTICLES:
LLIBRES:
• M’agrada la família que m’ha tocat.
Educar elsfills en positiu. CarmeThió de Pol. Editorial EUMO
• Cómo educar a sus hijos con el ejemplo.
Sal Severe. Editorial AMAT
VIDEOS:
• Els
nens fan el que veuen fer als adults http://www.youtube.com/watch?v=KHi2dxSf9hw
• Psicologia inversa http://www.youtube.com/watch?v=wsBon3DTwIY
• Mary
Poppins(Con un poco de azúcar),http://www.youtube.com/watch?v=Cy‐6DoO_xKM (Un clàssic!
Com podríem actualitzar aquest missatge”: fer que el treball i
les responsabilitats siguin divertits i no es vegin comuna càrrega?)
Butlletí 63: "EL TEMPS"
ARTICLES:
• Com ser una bona mare i una bona treballadora i no morir en l’intent?
• Com conciliar l’horari escolari el laboral?,
• Eltemps, http://www.valors.org/el‐temps/
• La gestió deltemps, la seva consideració a l’escola, http://www.educat.cat/bloc/?p=818
LLIBRES
• M’agrada la família que m’ha tocat. Educar els fills en positiu. Carme
Thió de Pol. Editorial EUMO
• Tenir temps i perdre temps, Brigitte Labbé i Michel Puech. Editorial
Cruïlla, Col∙lecció
“Pensa‐hi”.
• Guia per a pares desbordats i sense energia (Capítols 1, 3 i 4).
Francine Ferland. Editorial
Graó, Col∙lecció Família i Educació.
VIDEOS
• TEDTalks,How to makework‐life balance work,Nigel Marsh
(exemple interessant del minut 06:35‐final, anglès amb subtítols en castellà).
• Tempslliure,temps per créixer http://familiesiescola.blocs.xtvl.tv/posts/fitxa/479
(minuts 02:12‐02:56, 04:23‐05:00 i 20:40‐21:45).
• Anunci Mercedes http://www.youtube.com/watch?v=53RbaaBJzzM
• El valor deltiempo,
• Tràiler d’una pel.licula….“Click”,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada